13 ene 2019
Gran article de CASTELLÓNPLAZA. El valencià al carxe 'Vent de llebeig', crònica d’una frontera imprecisa
Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià
13/01/2019 -
VALÈNCIA. El lingüista Sanchis Guarner ja ho advertia a començaments dels 70: “és molt poc coneguda la frontera meridional del domini lingüístic”. Me n’he adonat fins i tot abans de començar el viatge. “Què se t’ha perdut a tu entre eixos castellanots?”, m’amolla un conegut del Comtat. No és la primera mostra de desconeixement que m’he trobat després de manifestar la intenció de viatjar al Pinós. A només una o dos hores de distància en cotxe, molts valencians desconeixen la rica diversitat que existix en la comarca del Vinalopó Mitjà. Influïx el fet que la capital de la comarca, Elda, i alguns dels seus municipis més industrialitzats, com Novelda i Petrer, siguen de predomini castellà o hagen perdut progressivament l’antiga vitalitat del valencià. Però eixa és una altra història.
Tots els pobles s’assemblen en festes i és el pitjor moment per a visitar-los si es vol un retrat plausible. Doble dificultat. A principis d’agost el Pinós celebra les festes patronals en honor de la Mare de Déu del Remei: pregó, exaltació de les reines, fira i parades, processó, solta de vaquetes, etc., ni falles ni moros i cristians, com passa en molts dels pobles de ponent. Quan hi arribe a mitjan vesprada tots els meus contactes del poble patixen una ressaca considerable i és normal: amb temperatures diürnes de 40 graus, els locals aprofiten més la nit que el dia. La jornada anterior David Bisbal ha sacsejat la xicoteta vila d’uns 8.000 habitants amb un concert on cabia més de mig poble “i molts forasters que han vingut”.
Heus ací el valencià que recordava, marcadament meridional –dialecte alacantí, proposen els entesos–, una combinació de castellanismes flagrants amb arcaismes valuosíssims, una harmonia vocàlica de cadència molt murciana, sense “r” final, que determina el seu potent “astò”. Els “pinoseros” si no tenen “caïra” (o “caria”) seuen en “terre”, i obrin la “porto” si “quirda” una “dono”. Una llengua serpentejant pròpia d’una terra de frontera, una singularitat vista quasi sempre amb recel pels puristes de l’estandardització sense matisos.
Mosatros, els pinoseros
Quan comença a refrescar, eixim a la caça de les forces vives i atrapem a Lázaro Azorín, l’alcalde socialista que està revolucionant la ciutat: jove, d’esquerres i sensible amb la singularitat cultural i lingüística de la comarca. “Nosaltres hem defugit la crispació i la imposició. El que hem intentat, amb tota la naturalitat del món, és donar-li a entendre a la gent que no s’ha d’avergonyir del patrimoni que ens han deixat els nostres iaios. Si parlem la nostra llengua no és perquè siguem uns radicals. La nostra riquea cultural l’han sabut vore més la gent de fora que nosaltres mateixos”.
Jaume II va guanyar la zona a Castella en 1304 i va deixar les terres del Pinós com un mos en el mapa contrari, una frontera que més tard traspassarien els seus habitants en direcció cap al Carxe. Del segle XVIII és la dura colonització humana i agrícola d’uns terrenys erms i despoblats que ara generen molta riquesa mitjançat el vi ecològic i la indústria de transformació i calçat, a més d’importants reserves minerals de sal gemma i marbre crema-ivori, una varietat poc habitual. Entre els fenòmens més curiosos de l’actualitat hi ha la forta immigració britànica que, a canvi de sol, menysté la distància amb la platja –60 quilòmetres– i els rigors d’un hivern tan aspre. “Els nouvinguts estan entre un 16% i un 20%”, concreta l’alcalde. “Han sigut part del motor que ha fet possible el creixement poblacional i que ara el poble siga un centre de servicis i comerç per a tots els habitants de la rodalia”. Un dels nous símbols de l’etapa Azorín és un monument en el centre del poble que, amb grans lletres de marbre, forma “El Pinós” en detriment de la denominació castellana “Pinoso”. El nom fa la cosa.
La vitalitat del valencià
A la recerca d’un altre punt de vista, quedem en la terrassa del pub més antic del poble amb Andrés Litran i Aarón Rico, dos jóvens que fan cara de no haver dormit massa durant les festes. M’expliquen un projecte que els il·lusiona: l’Ateneu Cultural del Pinós. “Fins ara el valencianisme i la llengua valenciana no havien tingut al Pinós cap associació per a defendre’s”, justifica Rico, que reconeix la important influència d’iniciatives de la rodalia, com l’activa Associació El Rogle de Novelda. “El nostre cas no és diferent del d’altres pobles valencians”, matisa Litran. “Volem normalitzar la situació i avançar. Molta gent encara té vergonya d’expressar-se en contextos formals perquè no valora la forma de parlar que tenim al Pinós”. Com a jóvens que han estudiat en valencià, ambdós reconeixen la importància de l’ensenyança i, sobretot, de les mestres i professores de la comarca, que des de sempre han sigut les promotores i difusores de la cultura en llengua pròpia.
Seguint la pista deixada pels “sagals” de l’Ateneu, contactem amb la pinosera Elena Yáñez, que du vint anys fent classe de valencià al poble. Ens diu que: “tot i estar en una zona envoltada de pobles castellans, hem pogut conservar la llengua i una cultura pròpia ben definida”. No debades, en els centres escolars de la localitat el 75% dels alumnes escullen l’ensenyament en valencià. “Tot el món parla valencià”, rebla Yáñez, “però la realitat del carrer no sempre queda reflectida en les institucions”. Ester Limorti, també professora de valencià, compartix la visió de la seua companya: “L’ensenyament del valencià és molt sòlid, ha arrelat molt fort en la comarca, gràcies en part als centres formatius i als professors, que són molt actius a l’hora d’organitzar trobades i altres activitats. Hi ha molta vitalitat”.
A més d’ensenyar, Limorti ha publicat diversos treballs sobre la cultura popular de la comarca: “El referents culturals són molt semblants als de la resta de pobles del país, ja que la comarca es va repoblar amb gent de la Foia de Castalla. La diferència ací al Pinós són altres factors, com la gastronomia o les interferències de la llengua, que recorden que estem apegats a Múrcia. Tan apegats que es donen fenòmens com el del Carxe”. Definitivament caldrà visitar la zona. No abans de passar per les barraques del Pinós, arquitectura efímera que, com en quasi tots els pobles en festa, concentra la vida nocturna.
Mite i realitat del Carxe
Ens alcem passat el migdia amb ressaca de reggaeton i altres drogues comercials. Els “pinoseros” són gent forta que en festes difícilment van a dormir abans de trenc d’alba. Acomboie un grupet per a una “dinà” més enllà dels límits del Regne. Altres coneguts s’hi neguen adduint prejuís, més que arguments, sobre la forma de cuinar l’arròs del poble veí. En poc més de deu minuts en cotxe ens plantem en un restaurant amb nom de plat típic de la comarca, el Gachamiga, situat en el xicotet nucli de Raspay, dins ja de la mitificada àrea valencianoparlant de Múrcia. L’arròs és decent però no trobem valencianoparlants entre els cambrers.
La zona del Carxe –que agafa el nom de la serra dominant– és un conjunt de caserius i alqueries disperses sense sentit de la unitat ni consciència de la importància que li atorguen els manuals de sociolingüística. Repartit entre els termes de Iecla i Jumella, estem parlant d’un territori que té aproximadament uns 600 habitants. Habitat sobretot per gent major, encara s’hi conserva la llengua heretada d’una estirp de llauradors que es van instal·lar a la comarca durant el segle XIX, provinents dels pobles valencians limítrofs. Per això molts d’ells encara se senten pinosers o novelders. “La salut del valencià a la comarca és absoluta, en totes les cases et contestaran en valencià. Ser d’allí implica ser valencià de llengua, tot i que no sempre d’identitat”, afirma en conversa telefònica el professor de la Universitat d’Alacant i estudiós de la zona Vicent Beltran. Segons les seues pròpies dades, el 77% dels habitants del Carxe parlen valencià, un percentatge que cau al 57% en el cas dels jóvens, fills dels nous habitants britànics que, com passa en el Pinós, amb prou faenes parlen castellà, cosa que complica encara més la situació. “Pràcticament no queden jóvens en la zona i això fa molt difícil la supervivència de la llengua”, conclou Beltran.
A més, com el valencià no és oficial a Múrcia, la llengua no s’ensenya en l’única escola de la zona. Des del 2005 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua impartix cursos a Iecla, atés que el Raspay no compta amb un centre en condicions. “Això ha desvirtuat una miqueta el que s’intentava”, es queixa Brauli Montoya, també professor de la Universitat d’Alacant i especialista en la zona. “Ara es fan les classes a castellanoparlants de Iecla que volen presentar-se a oposicions valencianes i no a la mateixa gent del Carxe”. Com a membre de l’Acadèmia, Montoya intenta que es puga incorporar l’assignatura de valencià a l’única escola unitària que queda en la comarca, a la Canyada del Trigo, però les autoritats murcianes del Partit Popular no estan per la labor: “sempre contesten amb evasives i no fan res”. Per tant, conclou Montoya, al Carxe són faves comptades: “el valencià acabarà desapareixent si no es posa remei”. També en esta banda de la frontera l’educació i la voluntat política tornen a ser la clau.
Tempestes de garbinet
Davall l’implacable sol d’agost, sense cap ànima pels carrers, totes les cases del Carxe semblen ja deshabitades. Mamprenem el retorn al Pinós i pel camí trobem, als afores, el recinte on es corren les vaquetes, convenientment adornat amb gran quantitat de banderes d’Espanya i una altra d’Equador. No és l’última imatge que ens emportarem del poble. A boqueta nit, un seguici de carrosses al més pur estil de Carnestoltes deixa vore de nou la part més lúdica i viva del poble. Sense la rigidesa d’altres desfilades festives valencianes, veiem grans quantitats de colles de totes les edats, oficials i espontànies, de noms sorollosos com Cap Límit o L’Orde del Glop Fàcil, que esmolen sàtires amb títols com “Bisbal en Pinoso”. Potser, després de tot, no ha sigut tan mala idea vindre en festes. Quan acaba la jornada i torne de nit cap al nord, espentada pel vent de llebeig –o garbinet, com en diuen a molts dels pobles que travesse en eixe moment–, albire pel retrovisor del cotxe la típica tempesta elèctrica d’estiu. Venint del sud-oest mai se sap si durà només llamps, pluja de sang o aigua neta.
18 ago 2018
19 mar 2017
A Múrcia volen parlar en valencià
Yecla organiza desde 2005 cursos de diferentes niveles para que se pueda aprender o mejorar el idioma
Lo consideran parte del patrimonio cultural de una zona en la que los límites administrativos son porosos a la lengua
El valenciano de la zona tiene términos propios y muchos castellanismos
Desde el cap i casal que es Valencia, incluso desde la millor terreta del món que es Alicante, pocos conocen que en Murcia hay quien habla valenciano. Otros lo tienen presente, por eso el director general de política lingüística de la Generalitat, Rubén Trenzano, anunció la semana pasada desde El Pinós, ayudas a la promoción del idioma en el Carxe, una área que se extiende entre las dos autonomías.
El joven alcalde de El Pinós Lázaro Azorín cree que «impacta porque estamos en el interior de la provincia de Alicante y cuando la gente ve que sólo conectamos por Monòver, y al tener alrededor a Yecla, Jumilla y Fortuna, piensan que ya hablamos castellano, y es todo lo contrario». Él destaca precisamente que las pequeñas pedanías que pertenecen a estas localidades «hablen el valenciano que tenemos aquí».
Este valencià se define por su «dialectología muy particular». Azorín señala palabras como sagal, en referencia del zagalico de Murcia y otros castellanismos que se usan como mansana, añade. Su compañera en el Ayuntamiento dentro del área de Cultura, Silvia Verdú, lo ratifica, «el pinosero tiene muchos castellanismos; mis hijas dicen asul, no blau, por ejemplo».
Nacido en El Pinós, Azorín se crió en Raspay, o Carxe como popularmente lo conocen los vecinos de la zona. Con familia que se partió entre las dos grandes poblaciones, recuerda de su infancia «el 9 de octubre ir al Carxe y dejarnos entrar al colegio para compartir con primos y amigos las jornadas. Creo que el único que no hablaba valenciano era el maestro, que venía de Murcia, y podía comprobar que todos los demás lo hablaban con toda la normalidad del mundo».
Silvia Verdú también tiene por parte paterna familia en esa pequeña pedanía. Ella se siente orgullosa de que «el límite con territorios castellanos no ha podido hacer olvidar la lengua. Es un valor muy fuerte».
La bibliotecaria de la localidad, Clara Pérez, explica que se trata de un «territorio que fue más bien despoblado hasta el siglo XVIII». Entonces se produce un crecimiento de la población relacionado con la producción de vino y cereales. Puri Azorín, directora de la Universidad Popular de Yecla, recuerda que esa área es «de repoblación», y que el pasado domingo se celebraba el Villazgo, el día en que El Pinós se independizaron de Monò-ver. Las familias que llegan son de zonas donde se habla valenciano, explican ambas. Eso se refleja en apellidos que aún hoy perviven como Escandell o denominaciones para lugares como la casa dels novelderos. Los caseríos dedicados al cultivo de la viña o el esparto prosperan con estos colonos y los asentamientos se van ampliando. En 1894 había más de 400 bodegas, cuando en su término municipal se incluía a las pedanías de la Algueña y la Solana.
El edil de cultura de Yecla, Jesús Verdú, corrobora esos orígenes del valenciano en la sierra del Carxe, «los que vinieron mantuvieron su lengua de origen, y así ha sido hasta la actualidad». Desde Yecla se considera esa «peculiaridad como una parte que enriquece el patrimonio local». De hecho, añade, «en la información turística que tenemos del Raspay viene trilingüe, en valenciano, castellano e inglés». Situados a unos 25 kilómetros de distancia de estas pedanías, en la propia ciudad murciana, la Universidad Popular imparte cursos desde 2005 «que garantizan que perviva el valenciano como parte del patrimonio que es» explica Verdú.
Unidos, divididos
Puri Azorín, la directora de este centro, bromea al empezar hablando de la «mojonera izquierda, mojonera derecha», como de forma coloquial se refieren a las propiedades que están divididas entre ambas autonomías en Raspay. «Nosotros estamos muy vinculados al valenciano por tener una pedanía valencianoparlante», señala enfatizando la naturalidad del hecho.
La historia de por qué se dan en Yecla cursos en valenciano es reciente. «En 2005 una persona de Raspay se dirigió al Síndico de Greuges pidiéndole por qué no se trabajaba el valenciano en Raspay, donde son valencianoparlantes pero la gran mayoría no lo escriben», apunta.
La Academia Valenciana de la Lengua apoyó este proyecto, contando con la normativa europea que ayuda a las regiones con lenguas minoritarias. Así lo propusieron a El Pinós, Jumilla, Abanilla y Yecla, diciéndoles si tenían interés en fomentar el valenciano porque tienen pedanías en los que aún se usa. «Parece ser que el único que respondió afirmativamente fue Yecla», dice.
Aquel proyecto «empezó con el objetivo de ayudar a aprender mejor su lengua y mejorarla y sobre todo aprender a escribirla». Ambas partes trabajaron juntas, «a la Academia le interesaba preparar un atlas de la toponimia y un diccionario concreto de la zona, a nosotros nos pareció bien porque la filosofía de la Popular es muy amplia y tenemos un apartado amplio a las tradiciones locales». Azorín no duda en calificar la relación de «magnífica». Mediante el acuerdo alcanzado la Academia financia «total y absolutamente los cursos», explica.
Estos cursos se han dado de forma ininterrumpida y en 2011 se amplió al nivel del Mitjà. «Hemos ayudado a las valencianoparlantes y a las que quieren encarrilar su vida profesional a la Comunidad Valenciana puesto que ahora la comunidad exige un nivel de formación para los que quieran trabajar en la Administración», comenta con orgullo, «hemos cubierto nuestros objetivos». Son 60 horas de formación que durante este tiempo han supuesto más de mil horas que imparten filologos que se desplazan desde Alicante, Villena o Biar.
Jesús Verdú cree que este asunto «no es cuestión de partidos sino de tratarlo con la normalidad que tiene». El edil concluye que «cada pueblo tiene unas peculiaridades y son las que tiene que trabajar. A veces se tiende, por preservar una cosa, a obligar y creo que las cosas perviven por sí solo, la mejor manera para que se mantengan es que sea algo sentido por la población y no impuesto».
15 ene 2016
23 ago 2012
5 sept 2009
27 sept 2008
L'altra Franja de Ponent
per Rafael PovedaEsther Limorti, Artur Quintana, El Carxe- Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, col·lecció "Ensayo e Investigación", edita Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant 1998, 320pàg.
Aquest llibre presenta un subtítol tan novetós com literatura valenciana de Múrcia. I diem novetós perquè fins ara les referències a la nostra llengua i la nostra cultura en les terres de l’administració murciana eren molt minses i es reduïen a les entrades de l’Enciclopèdia Catalana o vagues noticies de Sanchís Guarner i un poc més en Antoni Ródenas. És comprensible si tenim en compte que la comarca del Carxe és un territori que fou repoblat després de l’expulsió dels moriscos per valencians que dugueren la llengua de nou. Aquesta comarca fronterera entre el País Valencià i Múrcia es concreta en els poblets que voltegen la imponent muntanya del Carxe amb més de mil metres. El poblets o llogarets que la composen són en total 22 L’Alberquilla, Balonga, El Canalís de Crespo, El Cantón, La Canyada de la Alenya, Els Càpitos, El Carrascalejo, Les Cases del Conill, Les Cases dels Frares, El Collado dels Gabriels, Les Coves de Penya-roja, Els Escandells, Esperit Sant, Ombria de la Sarsa, Quitapellejos, La Raixa, La Sarsa, La Tosquilla, Xamaleta, i els més importants El Carxe, Canyada del Trigo i Torre del Rico. Cap d’ells és ajuntament i són pedanies que pertanyen administrativament dels Ajuntaments de Jumilla, Yecla ó Abanilla amb un total de mil habitants escasos.
Els autors ha basat el seu treball en la recerca de la literatura oral de moltísimes veïns que viuen normalment en aquesta comarca. Els informants són majoritàriament persones de avançada edat que encara conserven en la memòria les rondalles, els dits, les cançons i fins i tots la música. Limorti i Quintana han transcrit amb criteris filològics les centenars de hores de gravació que van efectuar al llarg de tres anys a uns 200 informants. En elles podem trobar narrativa diversa: Antirrondalles, contes meravellosos, contes no meravellosos, contes animalístics, bertranades, apòlegs, contes encadenats, llegendes, facècies, acudits, història oral i etnotextos. També trobem alguns textos de teatre referits als anomenats jocs de pallissa, que eren breus comèdies que es representaven de manera improvisada en les cases de camp per les festes o a l’acabament de les jornades de treball sobretot en la sega i en la verema. Tot seguit una de les parts més sucoses del llibre és el cançoner. En ell, i amb més de cent pàgines, podem llegir les cançons més tradicionals acompanyades de la partitura musical. Estan dividides en cançons de Nadal, de Pasqua, de festa, d’infants, de jocs, cançons eliminatòries, de pobles i geogràfiques, de xafardeig i burla, de menjar i beure, escatològiques i picants, de festeig i casori, també trobem un bon recull de oracions, encantalls, mimologies, tornaveus, embarbussaments i endevinalles.
Es complementa el llibre amb més de quatre-cents refranys i altres tantes frases fetes d’allò més sucoses.
Aquest treball, si més no, ve a demostrar de manera contundent la riquesa i vivacitat que encara manté el català a terres de Múrcia. La franja de ponent del sud, de la mateixa manera que la del nord, és un territori cultural i lingüístic al que no podem renunciar. Ara mateix i encara que la constitució espanyola així ho contempla, els drets lingüístics d’aquestes persones no estan reconeguts. De fet la Comunitat autònoma de Múrcia en el seu estatut es declara monolingue i no reconeix la dualitat lingüística dels seus habitants. És per això que la lectura d’aquest llibre, a banda de les seues riquísimes aportacions, ens ha produït un encoratjament que amb tota seguretat ens conduirà a una reflexió profunda de la nostra consciència nacional.
21 sept 2008
Article de Pere Mayans sobre el carxe
Article pensat per fer conèixer la comarca del Carxe a la resta dels Països Catalans Contràriament a allò que es pensa popularment, la darrera expansió de la llengua catalana no és la ciutat de l’Alguer, sinó que ho és la comarca del Carxe, un territori que forma part actualment de Múrcia, una de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. El Carxe és una subcomarca, d’uns 300 km2 (compareu-los amb els 224 km2 del terme municipal de l’Alguer), estretament vinculada econòmicament, social, cultural i, òbviament, lingüística a la comarca valenciana de les Valls del Vinalopó. La població del Pinós de Monòver, dins del País Valencià, és l’autèntica capital de la vintena de pobles i llogarets, sense municipi propi, que formen el Carxe. Els nuclis de població més importants són el Carxe o Raspai –pedania1 que depèn del municipi de Iecla–, la Canyada del Trigo, la Torre del Rico, l’Alberquilla, la Raixa i la Sarsa -pedanies de Jumella, població famosa pels seus excel·lents vins–, i, finalment, la Canyada de l'Alenya o els Martines, el Collado dels Gabriels i l’Ombria de la Sarsa –pedanies de l’ajuntament, també murcià, de Favanella.Aquesta “darrera conquesta territorial portada a terme per gent de llengua catalana, una conquesta d’aladre2, no d’espasa”, com bé destacava en els anys 70 Antoni Ròdenas, una de les persones que va (re)descobrir aquestes terres a la resta dels Països Catalans, és relativament recent. Els últims estudis ens porten a creure que el Carxe va ser repoblat al tombant dels segles xix i xx, quan la fil·loxera obligà els llauradors valencians a buscar nous terrenys per al cultiu de la vinya. Aquesta gent provenia, en la seva majoria, del Pinós, de Monòver (poblacions de la comarca de les Valls del Vinalopó) i de Novelda (comarca del Vinalopó Mitjà), la qual cosa es pot veure encara en el parlar dels habitants del Carxe, que, bàsicament i com ells mateixos reconeixen, és igual al de Monòver amb algunes característiques del de Novelda. En definitiva, a la zona es parla valencià meridional, amb alguns trets que reflecteixen el gran contacte amb el castellà. Històricament, el Carxe havia estat una terra de ningú, una terra de frontera durant segles, amb una densitat molt baixa de població castellana després de l'expulsió dels moriscos3 en el segle xvii. Per tant, la poca població castellanoparlant es va assimilar ràpidament, ja que la vida econòmica, social i les relacions humanes eren molt més intenses amb el País Valencià que no pas amb els pobles murcians (per exemple, la Canyada del Trigo és a 8 quilòmetres del Pinós, mentre que Jumella és a 38 km; o Raspai és a 5 km del Pinós, mentre que Iecla és a més de 20 km).
En l'actualitat, la darrera conquesta dels catalanoparlants viu una situació de lent decaïment, com totes les zones agrícoles de secà. Dels 3.000 habitants que aproximadament hi havia els anys 50 del segle xx, a hores d’ara n’hi queden poc més de 500 (529 empadronats el 2003). A la comarca només hi ha tres escoles, amb poquíssims alumnes, en les quals no s'ha ensenyat ni s'ensenya ni una paraula de valencià. Fins i tot, és interessant de destacar que si els nois de la comarca van a estudiar al Pinós poden demanar l’exempció de l’assignatura de valencià, ja que són murcians. L'Església ha estat i és totalment castellana i castellanitzadora. És més, les autoritats murcianes mai no s'han preocupat per aquestes terres: una demostració ben palesa la tenim en el fet que a la Torre del Rico no es va acabar el clavegueram i la instal·lació telefònica fins a l'any 1994, quan un grup de veïns encapçalats per la pedània van demanar segregar-se de Jumella i agregar-se al Pinós si l’ajuntament no els solucionava els problemes que patien. En els anys darrers, però, hi hagut un cert intent de reviscolament de la identitat valenciana d’aquestes terres. És especialment destacable la feina que féu l’entitat El Bull, associació cívica per a la normalització del valencià de Monòver, que ha organitzat jornades de divulgació de la realitat del Carxe. A més, el Carxe ha esdevingut, en els darrers anys, un dels punts de partida del Correllengua, que, des de diversos punts del país (des de Perpinyà fins a Guardamar, passant per Fraga i Menorca), reivindica la unitat de la llengua catalana i la difusió social de l’ús de la llengua. Com a dada curiosa, recentment (el 2005) l'Acadèmia Valenciana de la llengua ha ofert classes de llengua als municipis on s'engloben aquests nuclis de població catalanoparlants. Els resultats, segons la regidora de cultura de Iecla, únic municipi que acceptà la iniciativa, encara estan “molt verds”.
Pere Mayans
1 Entitat local menor, sense municipi propi.
2 Paraula del català occidental, geosinònim de la paraula del català oriental arada (en alguerès arado).
3 En parlar del moriscos, ens referim a la població de llengua àrab i de religió musulmana que quedaren en territori cristià després de les conquestes de l’edat mitjana i que no foren expulsats definitivament fins al segle xvii.
El Carxe a la Viquipèdia
Localització del Carxe a la Regió de MúrciaEl Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla català de forma continuada des del segle XIX. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té uns 300 km2 de superfície i 529 habitants empadronats (2003).
Gràcies a les recerques sociolingüístiques dutes a terme per Manuel Sanchis i Guarner, des de els anys 50 del segle XX es coneix la seua existència com a zona de parla valenciana. Malgrat que el català no té reconeixement oficial a la Regió de Múrcia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de valencià a Iecla, a petició del propi Ajuntament.
Nuclis de població
Els nuclis de població catalanoparlant que conformen el Carxe es troben dins de tres termes municipals:
Terme municipal de Iecla
el Carrascalejo
els Pinillos
Quitapellejos
el Raspai, també conegut localment com el Carxe.
Terme municipal de Jumella
l'Alberquilla
el Canalís de Crespo
la Canyada del Trigo
els Càpitos
les Cases del Conill
les Coves de Penya-roja
els Escandells
l'Esperit Sant
la Raixa
la Sarsa
la Torre del Rico
la Tosquilla
Xamaleta
Terme municipal de Favanella
la Canyada de l'Alenya
les Cases dels Frares
el Collado dels Gabriels
l'Ombria de la Sarsa
Història
Mapa de la zona del Carxe, segons estudis de Manuel Sanchis i Guarner
Després de l'expulsió morisca al segle XVII gran part dels extensos termes de Iecla, Jumella i també de Favanella havien restat gairebé despoblats. Aquestes terres foren dedicades a pastures i en la dècada del 1878 al 1887 foren donades en emfiteusi per a llur explotació agrícola. Es produí aleshores una forta emigració, potser iniciada ja uns anys abans amb menor intensitat, de llauradors procedents de les Valls del Vinalopó, que hi portaren llur llengua.
Aquests pobladors s'establiren a les planades que formen les capçaleres de les rambles de Favanella i de la Raixa, i en alguns casos —Carrascalejo, els Pinillos— també més al nord, fins a tocar gairebé de Iecla, i sempre a les envistes de la serra del Carxe, d'on ha pres nom la comarca. Hi fundaren una vintena de viles i llogarets que mai, però, no han tingut independència administrativa i han romàs sempre com a pedanies de Iecla —pedania del Carxe—, de Jumella —pedanies de l'Arbequilla, la Raixa, la Torre del Rico, la Canyada del Trigo i la Sarsa— i de Favanella —pedania del Collado dels Gabriels, la Canyada de l'Alenya i de l'Ombria de la Sarsa.
Demografia
La població de la comarca del Carxe, que el 1950 era de devers 3.000 habitants, no arriba actualment al miler, a causa de la forta emigració provocada, sobretot, per la crisi de l'agricultura. En algunes pedanies, especialment a les de poblament disseminat, ja no hi viu quasi ningú permanentment. La majoria dels habitants, tot i que segueix empadronat, resideix ara a les viles grans properes -a les murcianes de Jumella i Iecla, o a la valenciana del Pinós- i només s'hi desplaça per als treballs agrícoles.
La llengua valenciana resisteix a Múrcia
per Eugeni CasanovaL’anciana respon amb determinació al qüestionari: «forment, teralinya, tomello, terrat...» Som en el municipi d’Abanilla, a Múrcia, tot i que l’aldea es diu la Canyada de l’Alenya (La Cañada de la Leña, segons la versió oficial). Un matrimoni de filòlegs, Vicent Beltran i Ester Limorti, elaboren estudis lingüístics i toponímics en cadascun dels nuclis de la zona del Carxe. Els vocables determinen amb precisió d’on van arribar els pobladors: en el sud del territori parlen com a Novelda, i en el centre i el nord, com a Monòver, poblacions de la veïna comarca valenciana del Vinalopó Mitjà. És la primera volta que es fan recerques detallades en la que constituïx una de les grans curiositats de la llengua catalana, de la qual existix un sol llibre sobre tradició oral: El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia (1998), escrit per la mateixa Ester Limorti i per Artur Quintana.
La informant és Encarna Beltrà Cantó, de 92 anys, i la seua memòria familiar constata el que diuen els filòlegs. La seua mare, que va nàixer el 1885, era besneta dels que fundaren el poble. Essent ella «fadrina», diu, els néts dels pioners, que llavors tenien 80 anys, explicaven encara històries de quan els seus avis arribaren de Novelda. El primer fou lo tio Ramon Cantó, que s’establí ací amb els seus set fills. Llavors no hi havia poble, sols alguna casa, com la que en deien La Venta, i alguna cova habitada. Durant dècades, quasi totes les famílies foren Cantó i Martínez, i encara hui es així en bona mesura. Limorti explica que la comarca es poblà de valencians al llarg del segle XIX, tot i que potser els primers van arribar ja en el XVIII. La zona –un secà de molt poca productivitat– estava gairebé deshabitada des de l’expulsió de moriscos, que a Múrcia fou el 1614 i a València el 1609. El Carxe no és, doncs, una relíquia dels pobladors que s’establiren a Múrcia després de la conquesta de Jaume I, que segons el cronista Ramon Muntaner enraonaven «lo bell catalanesc del món», sinó producte de colonitzacions agràries recents.
Manuel Sanchis Guarner féu conèixer el 1956 l’existència d’aquests catalanoparlants com si es tractara d’una tribu perduda. Artur Quintana assegura que eixa fou la gran troballa del mestre valencià al llarg dels seus anys d’estudi, «i ho fou perquè esta és l’única expansió territorial del català en l’edat moderna». Sanchis escriví el 1973 que «la primera notícia sobre el Carxe l’obtinguí del senyor Antonio Gacías, intel·ligent afeccionat mallorquí a la lingüística que vivia a Múrcia», el qual el 1949 escriví a Francesc de Borja Moll per a comunicar-li que en el terme de Jumella hi havia gent que enraonava català.
Sanchis, que treballava llavors a Mallorca amb Moll, es posà en contacte amb Gacías i a partir de les seues informacions publicà en la seua Gramàtica valenciana del 1950 la primera referència al Carxe. Però el filòleg no visità la zona fins al 1970! Després, Joan Coromines recollí materials el 1963 a Raspai, però no els publicà.
Limorti i Beltran fan la seua visita següent a un matrimoni de la Canyada del Trigo, Antonieta Escandell i Nicandro Rico, que en contrast amb Encarna Beltrà, diuen blat, teranyina, timó i teular. També en la memòria de les seues famílies s’ha conservat d’on arribaren els pioners de l’indret: Monòver. Un d’ells fou el rebesavi d’Antonieta, la qual té notícia també de la persona que fundà l’aldea propera dels Escandells: lo tio Pep Escandell. Molts dels noms dels nuclis del Carxe tenen a veure amb els fundadors: els Gabriels, els Gàpits...
La llengua del matrimoni, com la d’Encarna Beltrà, no està contaminada, sinó que és un valencià meridional impecable, amb una dicció esplèndida i pocs barbarismes. Vicent Beltran explica que mostra les característiques típiques de les zones perifèriques, amb alguna influència de la llengua veïna, però també amb expressions ben genuïnes.
Antonieta i Nicandro es definixen com a valencians sense ambigüitats i diuen que els agradaria pertànyer al Pinós, el poble contigu, situat a huit quilòmetres. La Canyada del Rico és dins el terme de Jumella, però asseguren que la seua cultura no té res a veure amb la d’eixa població, «no sols per la llengua; també els costums i la manera de ser són molt diferents», afirmen. «Quan anem a Jumella ens diuen ‘los xes’ o ‘los xesos’, i no els fa molta gràcia que parlem valencià.»
Nicandro explica que la llengua es manté amb molta vitalitat. «En el poble, els únics que parlen castellà són dos equatorians –explica–, tot i que ara han començat a venir molts anglesos, que paguen barbaritats per cases en ruïnes.» Però el Carxe es va quedant sense parlants no perquè els veïns abandonen la llengua, sinó perquè se’n van. En la Canyada del Trigo hi havia 300 persones tres dècades enrere, i ara són una trentena, i totes les aldees han viscut una situació anàloga.
Beltran i Limorti establixen els límits de la llengua en territori murcià:
«En tots els masos es parlava valencià, però amb la despoblació dels darrers anys la llengua ha quedat circumscrita als nuclis de població, perquè els que compren les cases aïllades són de fora.» Les seues entrevistes han revelat que uns decennis enrere el valencià arribava fins a les Cases del Port, en la carretera de Jumella a Múrcia, però ara els límits es troben en les aldees esmentades, a més de deu quilòmetres d’aquell punt i, pel sud, a la Sarça, on la població ja és mixta.
Sanchis Guarner establí que l’àrea catalanoparlant a Múrcia abasta uns 300 quilòmetres quadrats, i Artur Quintana els estirà un xic en constatar la llengua que s’enraonava en els masos de les estribacions de les serres del Carxe i la Pila, que tanquen la comarca pel nord i pel sud. Molts d’eixos masos tenen ressonàncies castellanes: Quitapellejos, Pelavivos, Carrascalejo... (hui deshabitats tots tres). Però tres de cada quatre topònims de la comarca són valencians, segons Beltran.
Acabem el recorregut a Raspai, la major de les aldees –que els seus habitants anomenen el Carxe–, situada en el tercer terme municipal de la zona, el de Iecla. Ací els informants expliquen que l’origen del nucli es deu a dos famílies: Rico i Pérez. Asseguren que en el poble s’enraona «alacantí, no valencià».
–I per què?
–Perquè aquí diem «treballà» o «papé», i a València ho pronuncien amb erre final; nosaltres diem venir i tenir, i ells vindre i tindre; nosaltres, aquí, i ells, ací; abans, i ells, antes; i panís, i ells, dacsa... Aquí parlem com en el Pinós i Monòver.
–I vostès què són?, els demana Vicent.
–No sem res, ni una cosa ni l’altra.
*Eugeni Casanova és autor del llibre Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l’agonia del català (Ed. Pagès, 2003)
(La Vanguardia 19 novembre 2006; traducció d'infoReflex)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
-
https://www.3cat.cat/3cat/rovirosa-i-macia-dexpedicio-linguistica-al-carxe/audio/1228496/
-
per Rafael Poveda Esther Limorti, Artur Quintana, El Carxe- Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, col·lecció "Ensayo e ...