Gran article de CASTELLÓNPLAZA. El valencià al carxe 'Vent de llebeig', crònica d’una frontera imprecisa

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià

13/01/2019 - 

VALÈNCIA. El lingüista Sanchis Guarner ja ho advertia a començaments dels 70: “és molt poc coneguda la frontera meridional del domini lingüístic”. Me n’he adonat fins i tot abans de començar el viatge. “Què se t’ha perdut a tu entre eixos castellanots?”, m’amolla un conegut del Comtat. No és la primera mostra de desconeixement que m’he trobat després de manifestar la intenció de viatjar al Pinós. A només una o dos hores de distància en cotxe, molts valencians desconeixen la rica diversitat que existix en la comarca del Vinalopó Mitjà. Influïx el fet que la capital de la comarca, Elda, i alguns dels seus municipis més industrialitzats, com Novelda i Petrer, siguen de predomini castellà o hagen perdut progressivament l’antiga vitalitat del valencià. Però eixa és una altra història.

Tots els pobles s’assemblen en festes i és el pitjor moment per a visitar-los si es vol un retrat plausible. Doble dificultat. A principis d’agost el Pinós celebra les festes patronals en honor de la Mare de Déu del Remei: pregó, exaltació de les reines, fira i parades, processó, solta de vaquetes, etc., ni falles ni moros i cristians, com passa en molts dels pobles de ponent. Quan hi arribe a mitjan vesprada tots els meus contactes del poble patixen una ressaca considerable i és normal: amb temperatures diürnes de 40 graus, els locals aprofiten més la nit que el dia. La jornada anterior David Bisbal ha sacsejat la xicoteta vila d’uns 8.000 habitants amb un concert on cabia més de mig poble “i molts forasters que han vingut”.

Heus ací el valencià que recordava, marcadament meridional –dialecte alacantí, proposen els entesos–, una combinació de castellanismes flagrants amb arcaismes valuosíssims, una harmonia vocàlica de cadència molt murciana, sense “r” final, que determina el seu potent “astò”. Els “pinoseros” si no tenen “caïra” (o “caria”) seuen en “terre”, i obrin la “porto” si “quirda” una “dono”. Una llengua serpentejant pròpia d’una terra de frontera, una singularitat vista quasi sempre amb recel pels puristes de l’estandardització sense matisos.

Mosatros, els pinoseros

Quan comença a refrescar, eixim a la caça de les forces vives i atrapem a Lázaro Azorín, l’alcalde socialista que està revolucionant la ciutat: jove, d’esquerres i sensible amb la singularitat cultural i lingüística de la comarca. “Nosaltres hem defugit la crispació i la imposició. El que hem intentat, amb tota la naturalitat del món, és donar-li a entendre a la gent que no s’ha d’avergonyir del patrimoni que ens han deixat els nostres iaios. Si parlem la nostra llengua no és perquè siguem uns radicals. La nostra riquea cultural l’han sabut vore més la gent de fora que nosaltres mateixos”.

Jaume II va guanyar la zona a Castella en 1304 i va deixar les terres del Pinós com un mos en el mapa contrari, una frontera que més tard traspassarien els seus habitants en direcció cap al Carxe. Del segle XVIII és la dura colonització humana i agrícola d’uns terrenys erms i despoblats que ara generen molta riquesa mitjançat el vi ecològic i la indústria de transformació i calçat, a més d’importants reserves minerals de sal gemma i marbre crema-ivori, una varietat poc habitual. Entre els fenòmens més curiosos de l’actualitat hi ha la forta immigració britànica que, a canvi de sol, menysté la distància amb la platja –60 quilòmetres– i els rigors d’un hivern tan aspre. “Els nouvinguts estan entre un 16% i un 20%”, concreta l’alcalde. “Han sigut part del motor que ha fet possible el creixement poblacional i que ara el poble siga un centre de servicis i comerç per a tots els habitants de la rodalia”. Un dels nous símbols de l’etapa Azorín és un monument en el centre del poble que, amb grans lletres de marbre, forma “El Pinós” en detriment de la denominació castellana “Pinoso”. El nom fa la cosa.

La vitalitat del valencià

A la recerca d’un altre punt de vista, quedem en la terrassa del pub més antic del poble amb Andrés Litran i Aarón Rico, dos jóvens que fan cara de no haver dormit massa durant les festes. M’expliquen un projecte que els il·lusiona: l’Ateneu Cultural del Pinós. “Fins ara el valencianisme i la llengua valenciana no havien tingut al Pinós cap associació per a defendre’s”, justifica Rico, que reconeix la important influència d’iniciatives de la rodalia, com l’activa Associació El Rogle de Novelda. “El nostre cas no és diferent del d’altres pobles valencians”, matisa Litran. “Volem normalitzar la situació i avançar. Molta gent encara té vergonya d’expressar-se en contextos formals perquè no valora la forma de parlar que tenim al Pinós”. Com a jóvens que han estudiat en valencià, ambdós reconeixen la importància de l’ensenyança i, sobretot, de les mestres i professores de la comarca, que des de sempre han sigut les promotores i difusores de la cultura en llengua pròpia.

Seguint la pista deixada pels “sagals” de l’Ateneu, contactem amb la pinosera Elena Yáñez, que du vint anys fent classe de valencià al poble. Ens diu que: “tot i estar en una zona envoltada de pobles castellans, hem pogut conservar la llengua i una cultura pròpia ben definida”. No debades, en els centres escolars de la localitat el 75% dels alumnes escullen l’ensenyament en valencià. “Tot el món parla valencià”, rebla Yáñez, “però la realitat del carrer no sempre queda reflectida en les institucions”. Ester Limorti, també professora de valencià, compartix la visió de la seua companya: “L’ensenyament del valencià és molt sòlid, ha arrelat molt fort en la comarca, gràcies en part als centres formatius i als professors, que són molt actius a l’hora d’organitzar trobades i altres activitats. Hi ha molta vitalitat”. 

A més d’ensenyar, Limorti ha publicat diversos treballs sobre la cultura popular de la comarca: “El referents culturals són molt semblants als de la resta de pobles del país, ja que la comarca es va repoblar amb gent de la Foia de Castalla. La diferència ací al Pinós són altres factors, com la gastronomia o les interferències de la llengua, que recorden que estem apegats a Múrcia. Tan apegats que es donen fenòmens com el del Carxe”. Definitivament caldrà visitar la zona. No abans de passar per les barraques del Pinós, arquitectura efímera que, com en quasi tots els pobles en festa, concentra la vida nocturna.

Mite i realitat del Carxe

Ens alcem passat el migdia amb ressaca de reggaeton i altres drogues comercials. Els “pinoseros” són gent forta que en festes difícilment van a dormir abans de trenc d’alba. Acomboie un grupet per a una “dinà” més enllà dels límits del Regne. Altres coneguts s’hi neguen adduint prejuís, més que arguments, sobre la forma de cuinar l’arròs del poble veí. En poc més de deu minuts en cotxe ens plantem en un restaurant amb nom de plat típic de la comarca, el Gachamiga, situat en el xicotet nucli  de Raspay, dins ja de la mitificada àrea valencianoparlant de Múrcia. L’arròs és decent però no trobem valencianoparlants entre els cambrers. 

La zona del Carxe –que agafa el nom de la serra dominant– és un conjunt de caserius i alqueries disperses sense sentit de la unitat ni consciència de la importància que li atorguen els manuals de sociolingüística. Repartit entre els termes de Iecla i Jumella, estem parlant d’un territori que té aproximadament uns 600 habitants. Habitat sobretot per gent major, encara s’hi conserva la llengua heretada d’una estirp de llauradors que es van instal·lar a la comarca durant el segle XIX, provinents dels pobles valencians limítrofs. Per això molts d’ells encara se senten pinosers o novelders. “La salut del valencià a la comarca és absoluta, en totes les cases et contestaran en valencià. Ser d’allí implica ser valencià de llengua, tot i que no sempre d’identitat”, afirma en conversa telefònica el professor de la Universitat d’Alacant i estudiós de la zona Vicent Beltran. Segons les seues pròpies dades, el 77% dels habitants del Carxe parlen valencià, un percentatge que cau al 57% en el cas dels jóvens, fills dels nous habitants britànics que, com passa en el Pinós, amb prou faenes parlen castellà, cosa que complica encara més la situació. “Pràcticament no queden jóvens en la zona i això fa molt difícil la supervivència de la llengua”, conclou Beltran.

A més, com el valencià no és oficial a Múrcia, la llengua no s’ensenya en l’única escola de la zona. Des del 2005 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua impartix cursos a Iecla, atés que el Raspay no compta amb un centre en condicions. “Això ha desvirtuat una miqueta el que s’intentava”, es queixa Brauli Montoya, també professor de la Universitat d’Alacant i especialista en la zona. “Ara es fan les classes a castellanoparlants de Iecla que volen presentar-se a oposicions valencianes i no a la mateixa gent del Carxe”. Com a membre de l’Acadèmia, Montoya intenta que es puga incorporar l’assignatura de valencià a l’única escola unitària que queda en la comarca, a la Canyada del Trigo, però les autoritats murcianes del Partit Popular no estan per la labor: “sempre contesten amb evasives i no fan res”. Per tant, conclou Montoya, al Carxe són faves comptades: “el valencià acabarà desapareixent si no es posa remei”. També en esta banda de la frontera l’educació i la voluntat política tornen a ser la clau.

Tempestes de garbinet

Davall l’implacable sol d’agost, sense cap ànima pels carrers, totes les cases del Carxe semblen ja deshabitades. Mamprenem el retorn al Pinós i pel camí trobem, als afores, el recinte on es corren les vaquetes, convenientment adornat amb gran quantitat de banderes d’Espanya i una altra d’Equador. No és l’última imatge que ens emportarem del poble. A boqueta nit, un seguici de carrosses al més pur estil de Carnestoltes deixa vore de nou la part més lúdica i viva del poble. Sense la rigidesa d’altres desfilades festives valencianes, veiem grans quantitats de colles de totes les edats, oficials i espontànies, de noms sorollosos com Cap Límit o L’Orde del Glop Fàcil, que esmolen sàtires amb títols com “Bisbal en Pinoso”. Potser, després de tot, no ha sigut tan mala idea vindre en festes. Quan acaba la jornada i torne de nit cap al nord, espentada pel vent de llebeig –o garbinet, com en diuen a molts dels pobles que travesse en eixe moment–, albire pel retrovisor del cotxe la típica tempesta elèctrica d’estiu. Venint del sud-oest mai se sap si durà només llamps, pluja de sang o aigua neta.