La llengua valenciana resisteix a Múrcia

per Eugeni Casanova

L’anciana respon amb determinació al qüestionari: «forment, teralinya, tomello, terrat...» Som en el municipi d’Abanilla, a Múrcia, tot i que l’aldea es diu la Canyada de l’Alenya (La Cañada de la Leña, segons la versió oficial). Un matrimoni de filòlegs, Vicent Beltran i Ester Limorti, elaboren estudis lingüístics i toponímics en cadascun dels nuclis de la zona del Carxe. Els vocables determinen amb precisió d’on van arribar els pobladors: en el sud del territori parlen com a Novelda, i en el centre i el nord, com a Monòver, poblacions de la veïna comarca valenciana del Vinalopó Mitjà. És la primera volta que es fan recerques detallades en la que constituïx una de les grans curiositats de la llengua catalana, de la qual existix un sol llibre sobre tradició oral: El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia (1998), escrit per la mateixa Ester Limorti i per Artur Quintana.

La informant és Encarna Beltrà Cantó, de 92 anys, i la seua memòria familiar constata el que diuen els filòlegs. La seua mare, que va nàixer el 1885, era besneta dels que fundaren el poble. Essent ella «fadrina», diu, els néts dels pioners, que llavors tenien 80 anys, explicaven encara històries de quan els seus avis arribaren de Novelda. El primer fou lo tio Ramon Cantó, que s’establí ací amb els seus set fills. Llavors no hi havia poble, sols alguna casa, com la que en deien La Venta, i alguna cova habitada. Durant dècades, quasi totes les famílies foren Cantó i Martínez, i encara hui es així en bona mesura. Limorti explica que la comarca es poblà de valencians al llarg del segle XIX, tot i que potser els primers van arribar ja en el XVIII. La zona –un secà de molt poca productivitat– estava gairebé deshabitada des de l’expulsió de moriscos, que a Múrcia fou el 1614 i a València el 1609. El Carxe no és, doncs, una relíquia dels pobladors que s’establiren a Múrcia després de la conquesta de Jaume I, que segons el cronista Ramon Muntaner enraonaven «lo bell catalanesc del món», sinó producte de colonitzacions agràries recents.

Manuel Sanchis Guarner féu conèixer el 1956 l’existència d’aquests catalanoparlants com si es tractara d’una tribu perduda. Artur Quintana assegura que eixa fou la gran troballa del mestre valencià al llarg dels seus anys d’estudi, «i ho fou perquè esta és l’única expansió territorial del català en l’edat moderna». Sanchis escriví el 1973 que «la primera notícia sobre el Carxe l’obtinguí del senyor Antonio Gacías, intel·ligent afeccionat mallorquí a la lingüística que vivia a Múrcia», el qual el 1949 escriví a Francesc de Borja Moll per a comunicar-li que en el terme de Jumella hi havia gent que enraonava català.

Sanchis, que treballava llavors a Mallorca amb Moll, es posà en contacte amb Gacías i a partir de les seues informacions publicà en la seua Gramàtica valenciana del 1950 la primera referència al Carxe. Però el filòleg no visità la zona fins al 1970! Després, Joan Coromines recollí materials el 1963 a Raspai, però no els publicà.

Limorti i Beltran fan la seua visita següent a un matrimoni de la Canyada del Trigo, Antonieta Escandell i Nicandro Rico, que en contrast amb Encarna Beltrà, diuen blat, teranyina, timó i teular. També en la memòria de les seues famílies s’ha conservat d’on arribaren els pioners de l’indret: Monòver. Un d’ells fou el rebesavi d’Antonieta, la qual té notícia també de la persona que fundà l’aldea propera dels Escandells: lo tio Pep Escandell. Molts dels noms dels nuclis del Carxe tenen a veure amb els fundadors: els Gabriels, els Gàpits...

La llengua del matrimoni, com la d’Encarna Beltrà, no està contaminada, sinó que és un valencià meridional impecable, amb una dicció esplèndida i pocs barbarismes. Vicent Beltran explica que mostra les característiques típiques de les zones perifèriques, amb alguna influència de la llengua veïna, però també amb expressions ben genuïnes.

Antonieta i Nicandro es definixen com a valencians sense ambigüitats i diuen que els agradaria pertànyer al Pinós, el poble contigu, situat a huit quilòmetres. La Canyada del Rico és dins el terme de Jumella, però asseguren que la seua cultura no té res a veure amb la d’eixa població, «no sols per la llengua; també els costums i la manera de ser són molt diferents», afirmen. «Quan anem a Jumella ens diuen ‘los xes’ o ‘los xesos’, i no els fa molta gràcia que parlem valencià.»

Nicandro explica que la llengua es manté amb molta vitalitat. «En el poble, els únics que parlen castellà són dos equatorians –explica–, tot i que ara han començat a venir molts anglesos, que paguen barbaritats per cases en ruïnes.» Però el Carxe es va quedant sense parlants no perquè els veïns abandonen la llengua, sinó perquè se’n van. En la Canyada del Trigo hi havia 300 persones tres dècades enrere, i ara són una trentena, i totes les aldees han viscut una situació anàloga.

Beltran i Limorti establixen els límits de la llengua en territori murcià:

«En tots els masos es parlava valencià, però amb la despoblació dels darrers anys la llengua ha quedat circumscrita als nuclis de població, perquè els que compren les cases aïllades són de fora.» Les seues entrevistes han revelat que uns decennis enrere el valencià arribava fins a les Cases del Port, en la carretera de Jumella a Múrcia, però ara els límits es troben en les aldees esmentades, a més de deu quilòmetres d’aquell punt i, pel sud, a la Sarça, on la població ja és mixta.

Sanchis Guarner establí que l’àrea catalanoparlant a Múrcia abasta uns 300 quilòmetres quadrats, i Artur Quintana els estirà un xic en constatar la llengua que s’enraonava en els masos de les estribacions de les serres del Carxe i la Pila, que tanquen la comarca pel nord i pel sud. Molts d’eixos masos tenen ressonàncies castellanes: Quitapellejos, Pelavivos, Carrascalejo... (hui deshabitats tots tres). Però tres de cada quatre topònims de la comarca són valencians, segons Beltran.

Acabem el recorregut a Raspai, la major de les aldees –que els seus habitants anomenen el Carxe–, situada en el tercer terme municipal de la zona, el de Iecla. Ací els informants expliquen que l’origen del nucli es deu a dos famílies: Rico i Pérez. Asseguren que en el poble s’enraona «alacantí, no valencià».

–I per què?

–Perquè aquí diem «treballà» o «papé», i a València ho pronuncien amb erre final; nosaltres diem venir i tenir, i ells vindre i tindre; nosaltres, aquí, i ells, ací; abans, i ells, antes; i panís, i ells, dacsa... Aquí parlem com en el Pinós i Monòver.

–I vostès què són?, els demana Vicent.

–No sem res, ni una cosa ni l’altra.

*Eugeni Casanova és autor del llibre Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l’agonia del català (Ed. Pagès, 2003)

(La Vanguardia 19 novembre 2006; traducció d'infoReflex)