El Carxe,la zona valenciana de Múrcia

L’il·lustre filòleg, historiador i escriptor Manuel Sanchis i Guarner, nat a València el 1911 i traspassat a la mateixa ciutat el 1987, afirmava que el valencià i el català són la mateixa llengua, si bé aquesta ofereix, al territori de l’antic Regne de València, algunes petites variacions, mancades, però, de significativa importància. I així ho exposà en el seu llibre La llengua dels valencians, publicat l’any 1933, argumentant que ningú, en el passat, no havia mai discutit la unitat de la llengua al País Valencià.

Sanchis i Guarner, que participà en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana, fou represaliat durant el franquisme i, del 1939 al 1943, complí condemna en un penal de Madrid. Posteriorment, desterrat a Mallorca fins al 1959, col·laborà amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear, i, tot seguit, un cop retornat a la seva ciutat natal, on fou nomenat professor no numerari de la Universitat de València, ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest fet motivà que, per la seva defensa de la unitat de la llengua, fos expulsat de la societat cultural valenciana Lo Rat Penat, societat que se’n mostrà «rabiosament» contrària al llarg del règim dictatorial del general Franco. L’any 1974 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I el 1978 patí, per part de sectors de la ultradreta, un atemptat amb bomba.

I fou, precisament, Manuel Sanchis i Guarner, ara fa just mig segle, qui confeccionà i divulgà el mapa d’una zona, situada a les terres de Múrcia, on, des del segle XVIII, es parla català (o valencià, que és el mateix), anomenada el Carxe, l’existència de la qual es conegué l’any 1919, per primera vegada, gràcies a les investigacions sociolingüístiques dutes a terme per Pere Barnils, que la inclogué, com a «territori de llengua catalana», en la seva obra Dialectes catalans. Aquesta zona, que comprèn els municipis de Iecla, Jumella i Favanella, deu el seu nom a l’altíssima serra del Carxe, que la presideix. Des de l’any passat, per cert, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de català a Iecla, a petició del seu Ajuntament i atenent el prec d’alguns carxencs, malgrat que aquest idioma no té reconeixement oficial a la Comunitat Autònoma de Múrcia.

Tot té una explicació. I l’explicació del perquè de la presència del català al territori murcià rau en el fet que els extensos termes municipals de Iecla, Jumella i Favanella, després d’haver quedat sense ningú, com a conseqüència de l’expulsió morisca efectuada al segle XVII, a partir del 1875 reberen una forta emigració de pagesos procedents de les Valls de Vinapoló (Alacant), atrets per les seves fèrtils terres de conreu, que hi portaren la seva llengua i hi fundaren una vintena de poblets, cap dels quals, però, mai no ha pogut arribar a gaudir d’independència administrativa. Segons les darreres dades estadístiques, la comarca del Carxe, que als anys 50 del segle passat tenia uns 3.000 habitants, actualment, a causa de la crisi de l’agricultura, tan sols en té un miler escàs. Amb tot, convé ressaltar que els carxencs emigrats de la seva terra (resideixen en els pobles grans veïns, on troben feines millors) continuen estant-hi empadronats. Així, en aquest moments, per exemple, al poblet de la Canyada del Trigo (Jumella), hi viuen, de manera permanent, 167 persones; al de la Canyada de la Llenya (Favanella), 143; al de Raspai (Iecla), 134; al de la Torre del Rico (Jumella), 58, i al del Carxe (Jumella), 27.

Ara fa sis anys, l’Institut de Cultura Joan Gil-Albert, d’Alacant, publicà un interessant llibre, escrit pels filòlegs Esther Limorti i Artur Quintana, titulat El Carxe i subtitulat «Recull de literatura popular valenciana de Múrcia», que amplia considerablement el poc que se sabia sobre la zona catalana radicada en terres murcianes i que es reduïa, segons ells, «a les entrades de l’Enciclopèdia Catalana o a vagues notícies de Sanchis Guarner». Limorti i Quintana basaren el seu treball, que durà tres anys, en la recerca de la literatura oral de moltíssims veïns residents a la comarca –uns 200–, persones, generalment, d’edat avançada, que conservaven (i encara continuen conservant) a la memòria les velles rondalles, dites, cançons carxenques, etcètera. I així, en el citat llibre, hi ha alguns textos de teatre referits als anomenats «jocs de pallissa», que eren comèdies breus que es representaven de manera improvisada a les cases de pagès per les festes o bé quan s’acabaven les jornades de treball, com les de la sega i de la verema. I també hi ha un bon grapat de pàgines que contenen refranys i frases fetes, així com les lletres de les cançons més tradicionals del Carxe, acompanyades de les seves respectives particel·les musicals: cançons de Nadal, de Pasqua, de festa, d’infants, de jocs, de festeig i casori...

«Aquest treball, si més no –ha comentat Rafael Poveda, l’escriptor alacantí de Monòver, en un article titulat “L’altra Franja de Ponent”–, ve a demostrar de manera contundent la riquesa i vivacitat que encara manté el català a terres de Múrcia. La franja de ponent del sud, de la mateixa manera que la del nord, és un territori cultural i lingüístic al qual no podem renunciar. Ara mateix i encara que la Constitució espanyola així ho recull, els drets lingüístics d’aquestes persones no estan reconeguts. De fet, la Comunitat Autònoma de Múrcia es declara, en el seu estatut, monolingüe i no reconeix la dualitat lingüística dels seus habitants». I Poveda, que és un gran defensor de la unitat de la llengua, conclou la seva «ressenya del Carxe», amb aquestes paraules: «És per això que la lectura d’aquest llibre, a banda de les seues riquíssimes aportacions, ens ha produït un encoratjament que, amb tota seguretat, ens conduirà a una reflexió profunda de la nostra consciència nacional».

De les zones més petites de l’Estat espanyol i de l’estranger on es parla català, com l’Alguer (a l’illa italiana de Sardenya), la Franja de Ponent (a l’Aragó) o el Carxe (a Múrcia), aquesta última és la menys coneguda –per no dir que, pràcticament, és una desconeguda total–, cosa que els carxencs lamenten moltíssim. I jo també. Entre d’altres raons importants, perquè una vegada, en passar per la seva terra, vaig aturar-me en una farmàcia de Iecla, on hi havia un parell de senyores, esperant ser ateses, que conversaven entre elles en un català que tenia la virtut de meravellar-me. En un català –o en un valencià, que és, insisteixo, la mateixa llengua– que era (ho vaig endevinar de seguida, abans que m’ho diguessin) el català del Carxe...