El Carxe és una petita regió de llengua catalana, en la seva variant valenciana, dins la província i comunitat autònoma de Múrcia. Amb els seus 300 km2 té la dimensió d’una comarca i és poc poblada. És una regió exclusivament agrícola, amb vinya i oliveres, que pateix un fort èxode rural, com totes les regions de secà del sud de la península ibèrica. Tenia uns tres mil habitants fa mig segle, ha passat a menys de mil l’any 2000 i en queden 567 avui dia.
Són uns quants pobles i masies, que pertanyen als extensos municipis murcians de Iecla pels del nord, de Jumella pel centre i de Favanella pel sud. Però aquests nuclis municipals queden lluny, a desenes de quilòmetres, quan tenen a tocar l’aglomeració del Pinós, a les Valls del Vinalopó del País Valencià, on la gent va i es relaciona des de sempre per les compres, per la vida social o perquè tenen família dins la comarca. D’aquests pobles mencionarem el Carxe mateix, també anomenat el Raspai, la Raixa, l’Alberquilla, la Torre del Rico, la Canyada del Trigo, la Canyada d’Alenya o les Cases dels Frares. És una zona de muntanyes mitjanes i de valls, amb al nord la Serra del Carxe, que culmina a 1371 metres, i al sud les Serres de Quives i de la Pila, totes tres parcs regionals.
Com que el regne de Múrcia fou conquerit el 1266 per el rei Jaume I i repoblat per ell amb gent provinent dels seus regnes, doncs catalans, aragonesos i valencians, se podria pensar que el Carxe és una supervivència d’aquests pobladors. No és el cas. Se sap que Jaume I el Conqueridor va firmar desprès la Sentència arbitral de Torrellas, segons la qual deixava Múrcia al rei de Castella i, en compensació, recuperava els territoris d’Elx, Oriola, Guardamar, Alacant i les Valls del Vinalopó. És encara avui dia el límit entre les comunitat autònomes de Múrcia i del País Valencià. Però pocs segles desprès d’aquests episodis l’ús del valencià se va perdre a les terres de Múrcia.
L’expulsió dels moriscos al segle XVII va tenir conseqüències nefastes al sud del País Valencià com a Múrcia, despoblant comarques senceres. Va ser el cas al Carxe. La repoblació se va fer al segle XIX per a fomentar l’agricultura, amb la instal·lació de valencians, que hi van traslladar la seva llengua i el seu saber fer, especialment el conreu de la vinya i l’elaboració del bon vi. Encara avui dia el Carxe és un apèndix lingüístic i econòmic del País Valencià. Des dels anys 2000 la situació lingüística del Carxe és ben coneguda amb els treballs i publicacions de Braulí Montoya Abat, professor de la universitat d’Alacant i membre de l’IEC, sobre la transmissió i la variació lingüística al País Valencià i al Carxe, i amb les publicacions de la seva deixebla Ester Limorti Payà.
Fa uns anys, al diari de la Universitat Catalana d’Estiu, acabava així una petita columna sobre el Carxe: “A l’UCE mateixa, fa uns dos anys, quan es va presentar el mapa mural escolar dels Països Catalans, algunes persones es burlaven d’aquest afany a mencionar el Carxe, que qualificaven d’anecdòtic i negligible. Discrepo. Sóc de l’opinió que no hi ha mai grans guanys i pèrdues petites, sinó només guanys i pèrdues. També a l’UCE, fa més anys, vaig tenir la sort de conèixer un grup de joves del Carxe, animats, convençuts del que eren i emprenedors. Venien a fer conèixer el seu petit país, a demanar solidaritat i a carregar piles, com molts de nosaltres. No perdem el nord i guardem el Carxe”.
El Carxe és un territori de parla catalana més enllà del Pinós, que s'endinsa a Múrcia, als termes de Iecla, Jumella i Favanella. El català, llengua del país, continua parlant-se de manera natural i transmetent-se de pares a fills. L'administració murciana, però, l'ignora. No vol saber-ne res. A la imatge, l'aldea del Carxe, també dita el Raspai, que està dividida entre Iecla (Múrcia) i el Pinós (País Valencià).
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Podria no referir-m’hi, perquè avui d’un altre tema us vull parlar, però el ressò obtingut per l’article núm. 39 d’aquesta secció de «Combats per la història» —el de fa dues setmanes— dedicat a l’illa de Nova Tabarca ben mereix unes notes complementàries del seu autor. La línia editorial del setmanari El Temps és de tothom coneguda. Porta des del 1984 editant-se amb la intenció de contribuir a cobrir, en la mesura de les seves possibilitats, l’espai comunicatiu de la premsa escrita en llengua catalana als Països Catalans. No és la primera vegada, ni serà l’última, en què la revista informarà del país o donarà a conèixer la història i la geografia del país al qual vol servir. I, francament, celebro —i molt!— que les meves modestes aportacions quinzenals a El Temps arribin a tanta gent, no necessàriament identificada amb la línia editorial de la revista, fins i tot en alguns casos situada als antípodes. A alguns els petaran les dents, obcecats per la seva catalanofòbia malaltissa, però —ja veieu!— segueixen El Temps. En definitiva, com diu l’adagi popular, quan el riu sona és que aigua porta, i els Països Catalans, tot i les dificultats derivades de la mancança d’un estat propi, continuen fent remor al torrent de la història.
Història i lingüística en mà, València és Catalunya. Bé, no sóc el primer a afirmar-lo, no li descobreixo la sopa d’all a ningú i no seré l’últim a dir-ho. Azorín, l’escriptor emblema de la generació castellana del 98, escrivia que «Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca». Ho digué i ho escrigué al capítol dedicat a Cataluña, en el qual Azorín inclogué el País Valencià i les Illes, del seu llibre Una hora de España. Bé, no parlem d’un literat qualsevol, irrellevant, de pa sucat amb oli, sinó del genial José Martínez Ruiz, «Azorín», que orna amb el seu nom carrers, places, col·legis, instituts i premis literaris a l’extrem sud del país. Era de Monòver (les Valls del Vinalopó). I, efectivament, València és Catalunya, Mallorca és Catalunya i l’illot de Nova Tabarca és Catalunya, com Oxford i Cambridge són Anglaterra, Varsòvia i Cracòvia són Polónia o Burgos i Segòvia són Castella. La veritat, com l’oli, sura. Deia Sèneca a les Epistolae ad Lucilium que «veritatis una facies est», és a dir, que «la veritat només té una cara». Així és que, per molt que bordin, els terraplanistes no evitaran que la Terra sigui rodona («eppur si muove!» deia Galileo), de la mateixa manera que els brams espanyolistes, per molta bilis que defequin, sigui el Mazón (president de la Diputació d’Alacant, PP) sigui el Barcala (alcalde d’Alacant, PP), o sigui Pepeteldelculestret, no aconseguiran callar la veritat d’un país que, malgrat els entrebancs, encara batega. Deia l’enyorat Ovidi Montllor: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense». I és que el feixista Franco, com bé sabeu, traspassà al llit, fou soterrat com un faraó i deixà en herència un estat, el Regne d’Espanya, fet a la seva imatge i semblança; un estat, malgrat les rentades de cara de la tan escatainada «Transició», encara ancorat en el pecat feixista del seu origen, un estat que continua abominant del pobles no castellans que sotmet, un estat que no ha deixat de ser agressiu contra la llengua catalana.
A Nova Tabarca, encara que això no els agradi als qui no volen que ni parlem ni escrivim ni pensem, el català és la llengua pròpia de la seva població, com ho és a Santa Pola, a Guardamar, a Crevillent... El català, a més a més, ultrapassa els límits del País Valencià, va més enllà, i penetra en l’actual Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia. Sí, els Països Catalans abracen una contrada limítrof amb les terres de les Valls del Vinalopó, que s’endinsa en els termes municipals de localitats murcianes de Iecla, Jumella i Favanella: és el Carxe.
Català a Múrcia
Català a Múrcia? Ai llas! Hi ha qui a Múrcia ho nega amb desdeny, qui brama en castellà contra les persones que parlen català a territori administrativament murcià. Ai, Múrcia! Perderen la llengua, la història i la vergonya. A les pàgines del diari La Opinión de Múrcia celebraven en el 2017 que l’administració murciana ignorés les ajudes per a l’ensenyament del «valencià» al Carxe: «El Carche no quiere parlar valencià» [sic]. El redactor de la notícia esgrimia que, des de la Generalitat, la valenciana, s’havien destinat uns ajuts per a la promoció del valencià a la comarca i, vaja!, els municipis dels qual depenen les aldees del Carxe s’havien fet l’orni, o sigui, ni cas. En el 2020, La Razón del televisiu Marhuenda informava que la subvenció de la Generalitat Valenciana per a promocionar el valencià al Carxe, 931.000 euros, «nunca han suscitado interés, y no se tiene constància de que haya entidades interesadas en promocionar el valenciano entre sus vecinos». De segur? O més aviat hi ha qui no vol que hi hagi interès? El mateix rotatiu afirmava: «Fuentes de la Consejería de Educación de la Región de Murcia consultadas por este periódico aseguran que no se refuerza el aprendizaje del valenciano en ningún centro de la Comunidad, ya que el estudio de la lengua no consta en ningún programa educativo ni como asignatura extracurricular». Català a Múrcia? No mai, vociferen, espanyolíssimament glotòfags, des de les institucions murcianes, les regionals controlades pel PP i els escindits de Vox, i també les locals. Què hi farem! La valencianofòbia, una variant de la catalanofòbia, és una mena de burrera malaltissa inoculada amb propòsits perversos al Regne d’Espanya. Quin mal fan les gents del Carxe expressant-se, com per a ells és del tot natural, en la llengua dels seus avantpassats? A Múrcia —ja veieu— els voldrien esborrats del mapa per sempre.
Al migjorn valencià, el Carxe se situa als confins de la catalanitat. En roig, situació del Carxe als Països Catalans.
En el passat Múrcia fou un país català. La Crònica de Ramon Muntaner diu: «E con la dita ciutat hac presa [Múrcia], poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagena e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món». Certament, el català fou la llengua medieval del poble de Múrcia, si més no, d’una gran part, fins al segle XV en què predicà sant Vicent Ferrer (hi predicà en català i per tothom fou aclamat), però la pertinença de Múrcia a Castella castellanitzà unes persones que passaren de dir-se Puig-alt a Pujalte, Mateu a Mateo, Domènec a Domene, Puig a Puche, Roig a Roche, Arnau a Arnao, etc. Jaume I conquerí Múrcia i el seu «regne» en 1266 i repoblà el territori de catalans, però —ai llas!— pels pactes de l’època, el lliurà als castellans. Recordem que Alfons X de Castella era el gendre de Jaume I i el rei dels catalans sempre procurà per la pau entre els regnes cristians de la Península. Ara bé, en 1296, el rei Jaume II, el nét de Jaume I, envià els castellans, que no paraven de fer-li la guitza, a fer punyetes i conquerí Múrcia de nou amb la pretensió de fer una nova València, però el desig del rei català es frustrà en una guerra llarga, la qual, finalment, acabà amb la divisió del «Regne de Múrcia» (pau de Torrelles de 1304 i acord d’Elx de 1305): Alacant, Elx, Oriola i les terres de la vall del Vinalopó esdevingueren, definitivament, valencianes, també Jumella i Favanella. La primera efímerament, puix que la guerra dels Dos Peres (1356-69) la tornà a Múrcia; la segona ja entrat el segle XV, quan les disputes pels límits jurisdiccionals, convertides en guerra oberta, entre el consell d’Oriola i la ciutat de Múrcia.
Fins al 1609 terra de moriscos, la comarca del Carxe és la continuació de la plana limitada per la serra de Salines, al nord, la del Coto, al sud, i a ponent la del Carxe (1.371 m), un massís que altiu presideix i dóna nom a territori tan peculiar. Sí, peculiar, perquè el Carxe exhibeix la seva llengua com a signe inequívoc de la seva identitat que no s’ha perdut. El Carxe, veí del Pinós valencià, despertà l’interès de la filologia quan en 1913 Pere Barnils en donà notícia al seu treball «Els dialectes catalans», publicat al Butlletí de Dialectologia Catalana. Indrets despoblats des que mans agarenes deixaren de treballar-los, esdevingueren terres de pastures sovintejades pels ramaders valencians, fins que en la segona meitat del segle XIX s’hi assentaren gents vingudes de les Valls del Vinalopó i la Foia de Castalla. Entre 1878 i 1887 els vells despoblats tornaren a ser habitats, ara per valencians catalanoparlants. La presència humana omplí de vida aquells encontorns abans buits i el bell catalanesc de Ramon Muntaner tornà a ressonar per la comarca. No era el resultat de cap guerra. Pacíficament, els valencians traspassaren els límits del seu Regne a la cerca de terres per a conrear. Terres —reiterem-ho— despoblades. Potser, en els orígens, molts d’aquells colons desconeixien que allò era administrativament Múrcia, car el territori del Carxe sempre visqué al voltant del Pinós, el poble que vertebrava i encara vertebra aquest espai territorial, i per això que no solament la llengua sinó fins i tot l’adscripció a l’origen valencià persistís. Els murcians, en definitiva, eren els altres, els que no parlen valencià, els veïns de Iecla, Jumella i Favanella. Però àdhuc en aquesta darrera població les cançons populars recorden encara avui, amb orgull, la pertinença en el passat al Regne català dels valencians.
Comarca dedicada a les tasques del camp, la crisi de l’agricultura ha tornat a amenaçar el Carxe amb la despoblació. Les aldees del Carxe sumaven uns 3.000 habitants en l’any 1950, mentre que avui dia amb prou feines arriben a un miler, inclòs el contingent d’anglesos de segona residència que pul·lulen per l’indret. En algunes aldees ja no viu pràcticament ningú, puix que els seus habitants fa temps que se n’anaren, majoritàriament al Pinós, que continua sent el referent principal de la gent del Carxe, i alguns altres a Iecla i Jumella.
A Iecla pertany l’aldea del Carxe, també dit el Raspai, una pedania que no arriba al centenar i mig d’habitants. D’ací partí la iniciativa, en el 2005, que fou enviada al Síndic de Greuges, al valencià que no pas al murcià, de dotar el poble d’un professor de valencià. Hi hagué gestions i l’Ajuntament de Iecla contestà d’antuvi positivament. Ells no pagaven i, en definitiva, a qui li ha de molestar que al Carxe ensenyin el valencià? Ara bé, tal decisió significava que per primera vegada una institució murciana reconegués l’existència de catalanoparlants a territori administrativament murcià. Ep! A Múrcia hi ha catalans? D’ací ve el problema, puix que l’espanyolisme, sempre bel·ligerant contra tota manifestació de catalanitat, no estava disposat a reconèixer l’existència de catalanoparlants a Múrcia. Doncs ja veieu: hi ha ajudes des de València per al foment del valencià, però que l’administració murciana, sigui del PP o del PSOE (del PSOE és l’actual alcaldessa de Iecla Juana Guardiola), ignora o directament rebutja. Com li etzibà el feixista Millán-Astray a l’Unamuno en 1936, «¡muera la inteligencia, viva la muerte!». En setembre del 2020, el diputat murcià de Vox Joaquín Robles protagonitzà una disputa al Congrés de Diputats espanyol pel seu negacionisme de la realitat lingüística catalana del Carxe. A Múrcia —ja vegeu!— hi ha una comunitat de parla catalana ben viva i això no ho pot suportar l’espanyolisme feixistitzant.
El Carxe o Raspai és un poble veritablement fronterer, amb una part de les seves cases a Iecla i l’altra a terme del Pinós. A Iecla pertanyen els també llogarrets catalanoparlants de Quitapellejos, el Carrascalejo i els Pinillos. No us sorprengui la toponímia castellanitzant, prèvia a l’arribada de l’actual població. L’alcalde ieclà d’aleshores, Juan Miguel Benedito (PP), manifestà a les pàgines del diari Levante-EMV la necessitat ―heu llegit bé, «necessitat»― que la població de Iecla aprengués a parlar en valencià, i no solament es referia als veïns del Carxe, sinó també incloïa la capital del municipi. Bé, aleshores significà un alè d’obertura i optimisme, en contrast amb les cares de pomes agres que els produeix el valencià als correligionaris del Sr. Benedito a comarques com la Plana d’Utiel, l’Alt Vinalopó i el Baix Segura.
Administrativament, el Carxe està dividit entre els municipis murcians de Iecla, Jumella i Favanella. A Iecla pertanyen el Carxe (o el Raspai) i els llogarrets de Quitapellejos, el Carrascalejo i els Pinillos. De Jumella són la Canyada del Trigo, la Torre del Rico, la Raixa, la Sarsa i els caserius de l'Alberquilla, el Canalís de Crespo, els Càpitos, les Cases del Conill, les Coves de Penya-roja, els Escandells, l'Esperit Sant, la Tosquilla i Xamaleta. A Favanella pertanyen la Canyada de l'Alenya i els llogarrets de les Cases dels Frares, el Collado dels Gabriels i l'Ombria de la Sarsa.
L’exemple de Iecla no fou seguit per Jumella i Favanella, els termes municipals de les quals engloben la major part de llogarrets catalanoparlants del Carxe. A Jumella pertanyen la Canyada del Trigo, una població de més de centenar i mig d’habitants; la Torre del Rico, amb poc més de mig centenar de veïns, i una torre imponent del segle XVI que senyoreja el paisatge; les pedanies de la Raixa i la Sarsa; i els caserius de l’Alberquilla, el Canalís de Crespo, els Càpitos, les Cases del Conill, les Coves de Penya-roja, els Escandells, l’Esperit Sant, la Tosquilla i Xamaleta. A Favanella pertany la pedania de la Canyada de l’Alenya (castellanitzada «la Leña», també coneguda com els Martines), amb un centenar i mig de veïns, i també formen part del seu terme municipal els caserius de les Cases dels Frares, el Collado dels Gabriels i l’Ombria de la Sarsa.
La Canyada del Trigo, a terme de Jumella, és una població de més de centenar i mig d'habitants, que encara té escola en funcionament. Una escola, però, que ignora la llengua materna dels seus alumnes.
Al terme de Favanella se situa la Canyada de l'Alenya.
El Carxe descobert per la filologia
Terres en un principi oblidades per la catalanofília, el seu descobriment pels filòlegs rescatà el Carxe de l’oblit. El descobriment de catalanoparlants a Múrcia despertà l’interès dels estudiosos de la llengua catalana, que d’antuvi hi pretengueren veure una herència del passat medieval, fins que advertiren que el Carxe nasqué al segle XIX. Manuel Sanchis Guarner, sorprenentment, desconeixia l’article de Pere Barnils citat més amunt i no conegué l’existència del Carxe fins que no s’ho féu saber un mallorquí resident a Múrcia, Antoni Gracias, qui coneixia a un natural de la Canyada del Trigo, Lluís Rico Navarro. Sanchis Guarner informà d’allò que creia un descobriment en 1950, en l’edició de la seva Gramàtica valenciana, i en 1970 realitzà una excursió a la comarca acompanyat de l’escriptor monover Antoni Ródenas, autor del llibre De Azorín i el país meu (Valencia, 1973), que descriu també aquelles terres frontereres de la catalanitat lingüística. El Carxe prengué forma i aviat s’integrà en els mapes dialectològics del català. En el 2009 la Torre del Rico acollí una sessió de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. En 1998, Ester Limorti i Artur Quintana, amb transcripció musical de Lluís Borau i Ester Pérez, publicaren El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Murcia (Alacant, 1998), una obra completíssima, del tot recomanable per a conèixer la comarca del Carxe i la gent que l’habita, valencians, catalans en un dels confins de la catalanitat, que també celebren, com feren en el 2017, el 9 d’Octubre, la diada del País Valencià.
El Carxe fou descobert per la filologia a principis del segle XX, però no fou fins a mitjan segle que es generalitzà el coneixement de les seves particularitats lingüístiques. Recentment, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans celebrà unes jornades a la Torre del Rico, a la imatge.Al Carxe, als confins de la catalanitat, el català encara ressona i preserven la consciència de ser part dels valencians celebrant el 9 d'Octubre
Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià
13/01/2019 -
VALÈNCIA. El lingüista Sanchis Guarner ja ho advertia a començaments dels 70: “és molt poc coneguda la frontera meridional del domini lingüístic”. Me n’he adonat fins i tot abans de començar el viatge. “Què se t’ha perdut a tu entre eixos castellanots?”, m’amolla un conegut del Comtat. No és la primera mostra de desconeixement que m’he trobat després de manifestar la intenció de viatjar al Pinós. A només una o dos hores de distància en cotxe, molts valencians desconeixen la rica diversitat que existix en la comarca del Vinalopó Mitjà. Influïx el fet que la capital de la comarca, Elda, i alguns dels seus municipis més industrialitzats, com Novelda i Petrer, siguen de predomini castellà o hagen perdut progressivament l’antiga vitalitat del valencià. Però eixa és una altra història.
Tots els pobles s’assemblen en festes i és el pitjor moment per a visitar-los si es vol un retrat plausible. Doble dificultat. A principis d’agost el Pinós celebra les festes patronals en honor de la Mare de Déu del Remei: pregó, exaltació de les reines, fira i parades, processó, solta de vaquetes, etc., ni falles ni moros i cristians, com passa en molts dels pobles de ponent. Quan hi arribe a mitjan vesprada tots els meus contactes del poble patixen una ressaca considerable i és normal: amb temperatures diürnes de 40 graus, els locals aprofiten més la nit que el dia. La jornada anterior David Bisbal ha sacsejat la xicoteta vila d’uns 8.000 habitants amb un concert on cabia més de mig poble “i molts forasters que han vingut”.
Heus ací el valencià que recordava, marcadament meridional –dialecte alacantí, proposen els entesos–, una combinació de castellanismes flagrants amb arcaismes valuosíssims, una harmonia vocàlica de cadència molt murciana, sense “r” final, que determina el seu potent “astò”. Els “pinoseros” si no tenen “caïra” (o “caria”) seuen en “terre”, i obrin la “porto” si “quirda” una “dono”. Una llengua serpentejant pròpia d’una terra de frontera, una singularitat vista quasi sempre amb recel pels puristes de l’estandardització sense matisos.
Mosatros, els pinoseros
Quan comença a refrescar, eixim a la caça de les forces vives i atrapem a Lázaro Azorín, l’alcalde socialista que està revolucionant la ciutat: jove, d’esquerres i sensible amb la singularitat cultural i lingüística de la comarca.“Nosaltres hem defugit la crispació i la imposició. El que hem intentat, amb tota la naturalitat del món, és donar-li a entendre a la gent que no s’ha d’avergonyir del patrimoni que ens han deixat els nostres iaios. Si parlem la nostra llengua no és perquè siguem uns radicals. La nostra riquea cultural l’han sabut vore més la gent de fora que nosaltres mateixos”.
Jaume II va guanyar la zona a Castella en 1304 i va deixar les terres del Pinós com un mos en el mapa contrari, una frontera que més tard traspassarien els seus habitants en direcció cap al Carxe. Del segle XVIII és la dura colonització humana i agrícola d’uns terrenys erms i despoblats que ara generen molta riquesa mitjançat el vi ecològic i la indústria de transformació i calçat, a més d’importants reserves minerals de sal gemma i marbre crema-ivori, una varietat poc habitual. Entre els fenòmens més curiosos de l’actualitat hi ha la forta immigració britànica que, a canvi de sol, menysté la distància amb la platja –60 quilòmetres– i els rigors d’un hivern tan aspre. “Els nouvinguts estan entre un 16% i un 20%”, concreta l’alcalde. “Han sigut part del motor que ha fet possible el creixement poblacional i que ara el poble siga un centre de servicis i comerç per a tots els habitants de la rodalia”. Un dels nous símbols de l’etapa Azorín és un monument en el centre del poble que, amb grans lletres de marbre, forma “El Pinós” en detriment de la denominació castellana “Pinoso”. El nom fa la cosa.
La vitalitat del valencià
A la recerca d’un altre punt de vista, quedem en la terrassa del pub més antic del poble amb Andrés Litran i Aarón Rico, dos jóvens que fan cara de no haver dormit massa durant les festes. M’expliquen un projecte que els il·lusiona: l’Ateneu Cultural del Pinós. “Fins ara el valencianisme i la llengua valenciana no havien tingut al Pinós cap associació per a defendre’s”, justifica Rico, que reconeix la important influència d’iniciatives de la rodalia, com l’activa Associació El Rogle de Novelda. “El nostre cas no és diferent del d’altres pobles valencians”, matisa Litran. “Volem normalitzar la situació i avançar. Molta gent encara té vergonya d’expressar-se en contextos formals perquè no valora la forma de parlar que tenim al Pinós”. Com a jóvens que han estudiat en valencià, ambdós reconeixen la importància de l’ensenyança i, sobretot, de les mestres i professores de la comarca, que des de sempre han sigut les promotores i difusores de la cultura en llengua pròpia.
Seguint la pista deixada pels “sagals” de l’Ateneu, contactem amb la pinosera Elena Yáñez, que du vint anys fent classe de valencià al poble. Ens diu que: “tot i estar en una zona envoltada de pobles castellans, hem pogut conservar la llengua i una cultura pròpia ben definida”. No debades, en els centres escolars de la localitat el 75% dels alumnes escullen l’ensenyament en valencià. “Tot el món parla valencià”, rebla Yáñez, “però la realitat del carrer no sempre queda reflectida en les institucions”. Ester Limorti, també professora de valencià, compartix la visió de la seua companya: “L’ensenyament del valencià és molt sòlid, ha arrelat molt fort en la comarca, gràcies en part als centres formatius i als professors, que són molt actius a l’hora d’organitzar trobades i altres activitats. Hi ha molta vitalitat”.
A més d’ensenyar, Limorti ha publicat diversos treballs sobre la cultura popular de la comarca: “El referents culturals són molt semblants als de la resta de pobles del país, ja que la comarca es va repoblar amb gent de la Foia de Castalla. La diferència ací al Pinós són altres factors, com la gastronomia o les interferències de la llengua, que recorden que estem apegats a Múrcia. Tan apegats que es donen fenòmens com el del Carxe”. Definitivament caldrà visitar la zona. No abans de passar per les barraques del Pinós, arquitectura efímera que, com en quasi tots els pobles en festa, concentra la vida nocturna.
Mite i realitat del Carxe
Ens alcem passat el migdia amb ressaca de reggaeton i altres drogues comercials. Els “pinoseros” són gent forta que en festes difícilment van a dormir abans de trenc d’alba. Acomboie un grupet per a una “dinà” més enllà dels límits del Regne. Altres coneguts s’hi neguen adduint prejuís, més que arguments, sobre la forma de cuinar l’arròs del poble veí. En poc més de deu minuts en cotxe ens plantem en un restaurant amb nom de plat típic de la comarca, el Gachamiga, situat en el xicotet nucli de Raspay, dins ja de la mitificada àrea valencianoparlant de Múrcia. L’arròs és decent però no trobem valencianoparlants entre els cambrers.
La zona del Carxe –que agafa el nom de la serra dominant– és un conjunt de caserius i alqueries disperses sense sentit de la unitat ni consciència de la importància que li atorguen els manuals de sociolingüística. Repartit entre els termes de Iecla i Jumella, estem parlant d’un territori que té aproximadament uns 600 habitants. Habitat sobretot per gent major, encara s’hi conserva la llengua heretada d’una estirp de llauradors que es van instal·lar a la comarca durant el segle XIX, provinents dels pobles valencians limítrofs. Per això molts d’ells encara se senten pinosers o novelders. “La salut del valencià a la comarca és absoluta, en totes les cases et contestaran en valencià. Ser d’allí implica ser valencià de llengua, tot i que no sempre d’identitat”, afirma en conversa telefònica el professor de la Universitat d’Alacant i estudiós de la zona Vicent Beltran. Segons les seues pròpies dades, el 77% dels habitants del Carxe parlen valencià, un percentatge que cau al 57% en el cas dels jóvens, fills dels nous habitants britànics que, com passa en el Pinós, amb prou faenes parlen castellà, cosa que complica encara més la situació. “Pràcticament no queden jóvens en la zona i això fa molt difícil la supervivència de la llengua”, conclou Beltran.
A més, com el valencià no és oficial a Múrcia, la llengua no s’ensenya en l’única escola de la zona. Des del 2005 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua impartix cursos a Iecla, atés que el Raspay no compta amb un centre en condicions. “Això ha desvirtuat una miqueta el que s’intentava”, es queixa Brauli Montoya, també professor de la Universitat d’Alacant i especialista en la zona. “Ara es fan les classes a castellanoparlants de Iecla que volen presentar-se a oposicions valencianes i no a la mateixa gent del Carxe”. Com a membre de l’Acadèmia, Montoya intenta que es puga incorporar l’assignatura de valencià a l’única escola unitària que queda en la comarca, a la Canyada del Trigo, però les autoritats murcianes del Partit Popular no estan per la labor: “sempre contesten amb evasives i no fan res”. Per tant, conclou Montoya, al Carxe són faves comptades: “el valencià acabarà desapareixent si no es posa remei”. També en esta banda de la frontera l’educació i la voluntat política tornen a ser la clau.
Tempestes de garbinet
Davall l’implacable sol d’agost, sense cap ànima pels carrers, totes les cases del Carxe semblen ja deshabitades. Mamprenem el retorn al Pinós i pel camí trobem, als afores, el recinte on es corren les vaquetes, convenientment adornat amb gran quantitat de banderes d’Espanya i una altra d’Equador. No és l’última imatge que ens emportarem del poble. A boqueta nit, un seguici de carrosses al més pur estil de Carnestoltes deixa vore de nou la part més lúdica i viva del poble. Sense la rigidesa d’altres desfilades festives valencianes, veiem grans quantitats de colles de totes les edats, oficials i espontànies, de noms sorollosos com Cap Límit o L’Orde del Glop Fàcil, que esmolen sàtires amb títols com “Bisbal en Pinoso”. Potser, després de tot, no ha sigut tan mala idea vindre en festes. Quan acaba la jornada i torne de nit cap al nord, espentada pel vent de llebeig –o garbinet, com en diuen a molts dels pobles que travesse en eixe moment–, albire pel retrovisor del cotxe la típica tempesta elèctrica d’estiu. Venint del sud-oest mai se sap si durà només llamps, pluja de sang o aigua neta.
