COMBATS PER LA HISTÒRIA
Als confins de la catalanitat: el Carxe
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Podria no referir-m’hi, perquè avui d’un altre tema us vull parlar, però el ressò obtingut per l’article núm. 39 d’aquesta secció de «Combats per la història» —el de fa dues setmanes— dedicat a l’illa de Nova Tabarca ben mereix unes notes complementàries del seu autor. La línia editorial del setmanari El Temps és de tothom coneguda. Porta des del 1984 editant-se amb la intenció de contribuir a cobrir, en la mesura de les seves possibilitats, l’espai comunicatiu de la premsa escrita en llengua catalana als Països Catalans. No és la primera vegada, ni serà l’última, en què la revista informarà del país o donarà a conèixer la història i la geografia del país al qual vol servir. I, francament, celebro —i molt!— que les meves modestes aportacions quinzenals a El Temps arribin a tanta gent, no necessàriament identificada amb la línia editorial de la revista, fins i tot en alguns casos situada als antípodes. A alguns els petaran les dents, obcecats per la seva catalanofòbia malaltissa, però —ja veieu!— segueixen El Temps. En definitiva, com diu l’adagi popular, quan el riu sona és que aigua porta, i els Països Catalans, tot i les dificultats derivades de la mancança d’un estat propi, continuen fent remor al torrent de la història.
Història i lingüística en mà, València és Catalunya. Bé, no sóc el primer a afirmar-lo, no li descobreixo la sopa d’all a ningú i no seré l’últim a dir-ho. Azorín, l’escriptor emblema de la generació castellana del 98, escrivia que «Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca». Ho digué i ho escrigué al capítol dedicat a Cataluña, en el qual Azorín inclogué el País Valencià i les Illes, del seu llibre Una hora de España. Bé, no parlem d’un literat qualsevol, irrellevant, de pa sucat amb oli, sinó del genial José Martínez Ruiz, «Azorín», que orna amb el seu nom carrers, places, col·legis, instituts i premis literaris a l’extrem sud del país. Era de Monòver (les Valls del Vinalopó). I, efectivament, València és Catalunya, Mallorca és Catalunya i l’illot de Nova Tabarca és Catalunya, com Oxford i Cambridge són Anglaterra, Varsòvia i Cracòvia són Polónia o Burgos i Segòvia són Castella. La veritat, com l’oli, sura. Deia Sèneca a les Epistolae ad Lucilium que «veritatis una facies est», és a dir, que «la veritat només té una cara». Així és que, per molt que bordin, els terraplanistes no evitaran que la Terra sigui rodona («eppur si muove!» deia Galileo), de la mateixa manera que els brams espanyolistes, per molta bilis que defequin, sigui el Mazón (president de la Diputació d’Alacant, PP) sigui el Barcala (alcalde d’Alacant, PP), o sigui Pepet el del cul estret, no aconseguiran callar la veritat d’un país que, malgrat els entrebancs, encara batega. Deia l’enyorat Ovidi Montllor: «Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense». I és que el feixista Franco, com bé sabeu, traspassà al llit, fou soterrat com un faraó i deixà en herència un estat, el Regne d’Espanya, fet a la seva imatge i semblança; un estat, malgrat les rentades de cara de la tan escatainada «Transició», encara ancorat en el pecat feixista del seu origen, un estat que continua abominant del pobles no castellans que sotmet, un estat que no ha deixat de ser agressiu contra la llengua catalana.
A Nova Tabarca, encara que això no els agradi als qui no volen que ni parlem ni escrivim ni pensem, el català és la llengua pròpia de la seva població, com ho és a Santa Pola, a Guardamar, a Crevillent... El català, a més a més, ultrapassa els límits del País Valencià, va més enllà, i penetra en l’actual Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia. Sí, els Països Catalans abracen una contrada limítrof amb les terres de les Valls del Vinalopó, que s’endinsa en els termes municipals de localitats murcianes de Iecla, Jumella i Favanella: és el Carxe.
Català a Múrcia
Català a Múrcia? Ai llas! Hi ha qui a Múrcia ho nega amb desdeny, qui brama en castellà contra les persones que parlen català a territori administrativament murcià. Ai, Múrcia! Perderen la llengua, la història i la vergonya. A les pàgines del diari La Opinión de Múrcia celebraven en el 2017 que l’administració murciana ignorés les ajudes per a l’ensenyament del «valencià» al Carxe: «El Carche no quiere parlar valencià» [sic]. El redactor de la notícia esgrimia que, des de la Generalitat, la valenciana, s’havien destinat uns ajuts per a la promoció del valencià a la comarca i, vaja!, els municipis dels qual depenen les aldees del Carxe s’havien fet l’orni, o sigui, ni cas. En el 2020, La Razón del televisiu Marhuenda informava que la subvenció de la Generalitat Valenciana per a promocionar el valencià al Carxe, 931.000 euros, «nunca han suscitado interés, y no se tiene constància de que haya entidades interesadas en promocionar el valenciano entre sus vecinos». De segur? O més aviat hi ha qui no vol que hi hagi interès? El mateix rotatiu afirmava: «Fuentes de la Consejería de Educación de la Región de Murcia consultadas por este periódico aseguran que no se refuerza el aprendizaje del valenciano en ningún centro de la Comunidad, ya que el estudio de la lengua no consta en ningún programa educativo ni como asignatura extracurricular». Català a Múrcia? No mai, vociferen, espanyolíssimament glotòfags, des de les institucions murcianes, les regionals controlades pel PP i els escindits de Vox, i també les locals. Què hi farem! La valencianofòbia, una variant de la catalanofòbia, és una mena de burrera malaltissa inoculada amb propòsits perversos al Regne d’Espanya. Quin mal fan les gents del Carxe expressant-se, com per a ells és del tot natural, en la llengua dels seus avantpassats? A Múrcia —ja veieu— els voldrien esborrats del mapa per sempre.
En el passat Múrcia fou un país català. La Crònica de Ramon Muntaner diu: «E con la dita ciutat hac presa [Múrcia], poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagena e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món». Certament, el català fou la llengua medieval del poble de Múrcia, si més no, d’una gran part, fins al segle XV en què predicà sant Vicent Ferrer (hi predicà en català i per tothom fou aclamat), però la pertinença de Múrcia a Castella castellanitzà unes persones que passaren de dir-se Puig-alt a Pujalte, Mateu a Mateo, Domènec a Domene, Puig a Puche, Roig a Roche, Arnau a Arnao, etc. Jaume I conquerí Múrcia i el seu «regne» en 1266 i repoblà el territori de catalans, però —ai llas!— pels pactes de l’època, el lliurà als castellans. Recordem que Alfons X de Castella era el gendre de Jaume I i el rei dels catalans sempre procurà per la pau entre els regnes cristians de la Península. Ara bé, en 1296, el rei Jaume II, el nét de Jaume I, envià els castellans, que no paraven de fer-li la guitza, a fer punyetes i conquerí Múrcia de nou amb la pretensió de fer una nova València, però el desig del rei català es frustrà en una guerra llarga, la qual, finalment, acabà amb la divisió del «Regne de Múrcia» (pau de Torrelles de 1304 i acord d’Elx de 1305): Alacant, Elx, Oriola i les terres de la vall del Vinalopó esdevingueren, definitivament, valencianes, també Jumella i Favanella. La primera efímerament, puix que la guerra dels Dos Peres (1356-69) la tornà a Múrcia; la segona ja entrat el segle XV, quan les disputes pels límits jurisdiccionals, convertides en guerra oberta, entre el consell d’Oriola i la ciutat de Múrcia.
El Carxe catalanoparlant
Rep les novetats d'El Temps al teu correu:
Fins al 1609 terra de moriscos, la comarca del Carxe és la continuació de la plana limitada per la serra de Salines, al nord, la del Coto, al sud, i a ponent la del Carxe (1.371 m), un massís que altiu presideix i dóna nom a territori tan peculiar. Sí, peculiar, perquè el Carxe exhibeix la seva llengua com a signe inequívoc de la seva identitat que no s’ha perdut. El Carxe, veí del Pinós valencià, despertà l’interès de la filologia quan en 1913 Pere Barnils en donà notícia al seu treball «Els dialectes catalans», publicat al Butlletí de Dialectologia Catalana. Indrets despoblats des que mans agarenes deixaren de treballar-los, esdevingueren terres de pastures sovintejades pels ramaders valencians, fins que en la segona meitat del segle XIX s’hi assentaren gents vingudes de les Valls del Vinalopó i la Foia de Castalla. Entre 1878 i 1887 els vells despoblats tornaren a ser habitats, ara per valencians catalanoparlants. La presència humana omplí de vida aquells encontorns abans buits i el bell catalanesc de Ramon Muntaner tornà a ressonar per la comarca. No era el resultat de cap guerra. Pacíficament, els valencians traspassaren els límits del seu Regne a la cerca de terres per a conrear. Terres —reiterem-ho— despoblades. Potser, en els orígens, molts d’aquells colons desconeixien que allò era administrativament Múrcia, car el territori del Carxe sempre visqué al voltant del Pinós, el poble que vertebrava i encara vertebra aquest espai territorial, i per això que no solament la llengua sinó fins i tot l’adscripció a l’origen valencià persistís. Els murcians, en definitiva, eren els altres, els que no parlen valencià, els veïns de Iecla, Jumella i Favanella. Però àdhuc en aquesta darrera població les cançons populars recorden encara avui, amb orgull, la pertinença en el passat al Regne català dels valencians.
Comarca dedicada a les tasques del camp, la crisi de l’agricultura ha tornat a amenaçar el Carxe amb la despoblació. Les aldees del Carxe sumaven uns 3.000 habitants en l’any 1950, mentre que avui dia amb prou feines arriben a un miler, inclòs el contingent d’anglesos de segona residència que pul·lulen per l’indret. En algunes aldees ja no viu pràcticament ningú, puix que els seus habitants fa temps que se n’anaren, majoritàriament al Pinós, que continua sent el referent principal de la gent del Carxe, i alguns altres a Iecla i Jumella.
A Iecla pertany l’aldea del Carxe, també dit el Raspai, una pedania que no arriba al centenar i mig d’habitants. D’ací partí la iniciativa, en el 2005, que fou enviada al Síndic de Greuges, al valencià que no pas al murcià, de dotar el poble d’un professor de valencià. Hi hagué gestions i l’Ajuntament de Iecla contestà d’antuvi positivament. Ells no pagaven i, en definitiva, a qui li ha de molestar que al Carxe ensenyin el valencià? Ara bé, tal decisió significava que per primera vegada una institució murciana reconegués l’existència de catalanoparlants a territori administrativament murcià. Ep! A Múrcia hi ha catalans? D’ací ve el problema, puix que l’espanyolisme, sempre bel·ligerant contra tota manifestació de catalanitat, no estava disposat a reconèixer l’existència de catalanoparlants a Múrcia. Doncs ja veieu: hi ha ajudes des de València per al foment del valencià, però que l’administració murciana, sigui del PP o del PSOE (del PSOE és l’actual alcaldessa de Iecla Juana Guardiola), ignora o directament rebutja. Com li etzibà el feixista Millán-Astray a l’Unamuno en 1936, «¡muera la inteligencia, viva la muerte!». En setembre del 2020, el diputat murcià de Vox Joaquín Robles protagonitzà una disputa al Congrés de Diputats espanyol pel seu negacionisme de la realitat lingüística catalana del Carxe. A Múrcia —ja vegeu!— hi ha una comunitat de parla catalana ben viva i això no ho pot suportar l’espanyolisme feixistitzant.
El Carxe o Raspai és un poble veritablement fronterer, amb una part de les seves cases a Iecla i l’altra a terme del Pinós. A Iecla pertanyen els també llogarrets catalanoparlants de Quitapellejos, el Carrascalejo i els Pinillos. No us sorprengui la toponímia castellanitzant, prèvia a l’arribada de l’actual població. L’alcalde ieclà d’aleshores, Juan Miguel Benedito (PP), manifestà a les pàgines del diari Levante-EMV la necessitat ―heu llegit bé, «necessitat»― que la població de Iecla aprengués a parlar en valencià, i no solament es referia als veïns del Carxe, sinó també incloïa la capital del municipi. Bé, aleshores significà un alè d’obertura i optimisme, en contrast amb les cares de pomes agres que els produeix el valencià als correligionaris del Sr. Benedito a comarques com la Plana d’Utiel, l’Alt Vinalopó i el Baix Segura.
L’exemple de Iecla no fou seguit per Jumella i Favanella, els termes municipals de les quals engloben la major part de llogarrets catalanoparlants del Carxe. A Jumella pertanyen la Canyada del Trigo, una població de més de centenar i mig d’habitants; la Torre del Rico, amb poc més de mig centenar de veïns, i una torre imponent del segle XVI que senyoreja el paisatge; les pedanies de la Raixa i la Sarsa; i els caserius de l’Alberquilla, el Canalís de Crespo, els Càpitos, les Cases del Conill, les Coves de Penya-roja, els Escandells, l’Esperit Sant, la Tosquilla i Xamaleta. A Favanella pertany la pedania de la Canyada de l’Alenya (castellanitzada «la Leña», també coneguda com els Martines), amb un centenar i mig de veïns, i també formen part del seu terme municipal els caserius de les Cases dels Frares, el Collado dels Gabriels i l’Ombria de la Sarsa.
El Carxe descobert per la filologia
Terres en un principi oblidades per la catalanofília, el seu descobriment pels filòlegs rescatà el Carxe de l’oblit. El descobriment de catalanoparlants a Múrcia despertà l’interès dels estudiosos de la llengua catalana, que d’antuvi hi pretengueren veure una herència del passat medieval, fins que advertiren que el Carxe nasqué al segle XIX. Manuel Sanchis Guarner, sorprenentment, desconeixia l’article de Pere Barnils citat més amunt i no conegué l’existència del Carxe fins que no s’ho féu saber un mallorquí resident a Múrcia, Antoni Gracias, qui coneixia a un natural de la Canyada del Trigo, Lluís Rico Navarro. Sanchis Guarner informà d’allò que creia un descobriment en 1950, en l’edició de la seva Gramàtica valenciana, i en 1970 realitzà una excursió a la comarca acompanyat de l’escriptor monover Antoni Ródenas, autor del llibre De Azorín i el país meu (Valencia, 1973), que descriu també aquelles terres frontereres de la catalanitat lingüística. El Carxe prengué forma i aviat s’integrà en els mapes dialectològics del català. En el 2009 la Torre del Rico acollí una sessió de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. En 1998, Ester Limorti i Artur Quintana, amb transcripció musical de Lluís Borau i Ester Pérez, publicaren El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Murcia (Alacant, 1998), una obra completíssima, del tot recomanable per a conèixer la comarca del Carxe i la gent que l’habita, valencians, catalans en un dels confins de la catalanitat, que també celebren, com feren en el 2017, el 9 d’Octubre, la diada del País Valencià.
Comentarios