Article sobre el Carxe
Article del diari Avui sobre el Carxe
El valencià es parla en mitja dotzena de pedanies dels municipis de Jumella, Iecla i Favanella Des de Múrcia en valencià . La majoria dels habitants de la comarca murciana del Carxe, fronterera amb el País València, parlen en valencià.Més d'un segle després de l'arribada de valencians, la transmissió oral ha assegurat la pervivència de la llengua· Les noves generacions utilitzen sobretot el castellà.Valencians de Múrcia. Potser és aquesta la millor manera de definir com se senten el miler d'habitants del Carxe, el territori valencianoparlant de Múrcia fronterer amb la comarca alacantina de les Valls del Vinalopó. D'aquí, sobretot de les poblacions de Monòver i el Pinós, van sortir els primers pobladors a finals del segle XVIII, quan la fil·loxera els va empènyer a la recerca de noves terres on conrear la vinya. Els nous habitants del Carxe, que pren el nom de la muntanya de 1.317 metres que presideix la zona, es van endur amb ells la seva llengua, i els seus descendents encara la parlen, repartits en mitja dotzena de pedanies (Torre del Rico, el Carxe o Raspai, la Canyada del Trigo, l'Ombria de la Sarsa, els Gabriels, i la Canyada d'Alenya), dins dels municipis murcians de Jumella, Iecla i Favanella. Pepita Tomàs, pedània de Torre del Rico, usa el valencià, per exemple, per queixar-se del tracte que reben de l'Ajuntament de Jumella, que només destina al poblet 10.000 euros anuals, mentre que "les altres pedanies castellanoparlants" en reben el doble, segons les seves xifres. Pepita no s'amaga d'atribuir aquesta discriminació al fet que parlen "en valencià". Ella, afirma, no se sent "murciana". Per això o perquè els solucionessin els problemes de clavegueram i telèfon que patien, l'any 1994 un grup de veïns d'aquesta localitat van demanar la segregació de Jumella i l'annexió al municipi veí valencià del Pinós. L'amenaça va fer efecte i ben aviat les autoritats murcianes van mobilitzar els recursos necessaris per atendre les demandes dels secessionistes. Ester Limorti, professora de català i autora de diversos treballs sobre el Carxe, reconeix que els seus habitants voldrien ser valencians "més per raons pràctiques que per una qüestió de sentiment nacional". La distància de més de 25 quilòmetres entre els municipis murcians de Iecla i Jumella i les pedanies valencianoparlants, i la proximitat d'aquestes al municipi alacantí del Pinós -a l'entorn de 5 quilòmetres- han jugat històricament a favor del manteniment de vincles familiars, culturals, comercials i lingüístics amb el País Valencià. És el que succeeix amb els nens i nenes d'aquesta subcomarca, que en acabar la primària van a l'institut del Pinós i reben classes de valencià. Això passa només a secundària. Durant tota la primària, tant a l'escola rural que hi ha a la Canyada del Trigo com al col·legi de Iecla al qual es desplacen els nens de la pedania del Carxe, no senten ni una paraula en valencià dels seus professors. Manteniment de la llenguaNo obstant, l'absència d'escolarització en la llengua pròpia no ha estat fins ara un obstacle per a la pervivència de la llengua a la comarca del Carxe. Gràcies únicament a la transmissió oral, més d'un segle després de l'arribada de valencians, el 100% dels seus habitants entenen l'idioma i un 85 % el parlen. Dins del percentatge de carxencs que no s'expressen en valencià hi ocupen un lloc destacat les noves generacions, en molts casos fills de matrimonis mixtos entre murcians i valencians, que es relacionen en castellà amb pares i avis valencianoparlants. Tampoc sembla que la llengua d'Ausiàs March interessi gaire a les desenes de neorurals anglesos -molts d'ells jubilats, però també integrants de famílies joves- que contribueixen a revaloritzar el terreny i a mitigar el creixent despoblament de la regió. Stephen Nash, que viu a Raspai amb la dona i els dos fills, expressa les seves reticències cap al valencià i es justifica, en anglès, amb el fet que ja és prou complicat "aprendre una sola llengua", en referència al castellà. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va oferir l'any passat cursos de valencià als ajuntaments murcians, però només Iecla va respondre afirmativament a una iniciativa que, en paraules de la seva regidora de Cultura, encara està "molt verda". L'Estatut de Múrcia no reconeix cap mena de patrimoni lingüístic dins dels límits de la seva autonomia a part del castellà. La Constitució Espanyola, en canvi, especifica en el seu article 3 que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció". Ester Limorti opina que, si no es produeix un canvi social i polític sensible a les característiques culturals dels habitants del Carxe, "la llengua d'aquesta gent, i tot el bagatge cultural que la integra, està condemnat a desaparèixer".
El valencià es parla en mitja dotzena de pedanies dels municipis de Jumella, Iecla i Favanella Des de Múrcia en valencià . La majoria dels habitants de la comarca murciana del Carxe, fronterera amb el País València, parlen en valencià.Més d'un segle després de l'arribada de valencians, la transmissió oral ha assegurat la pervivència de la llengua· Les noves generacions utilitzen sobretot el castellà.Valencians de Múrcia. Potser és aquesta la millor manera de definir com se senten el miler d'habitants del Carxe, el territori valencianoparlant de Múrcia fronterer amb la comarca alacantina de les Valls del Vinalopó. D'aquí, sobretot de les poblacions de Monòver i el Pinós, van sortir els primers pobladors a finals del segle XVIII, quan la fil·loxera els va empènyer a la recerca de noves terres on conrear la vinya. Els nous habitants del Carxe, que pren el nom de la muntanya de 1.317 metres que presideix la zona, es van endur amb ells la seva llengua, i els seus descendents encara la parlen, repartits en mitja dotzena de pedanies (Torre del Rico, el Carxe o Raspai, la Canyada del Trigo, l'Ombria de la Sarsa, els Gabriels, i la Canyada d'Alenya), dins dels municipis murcians de Jumella, Iecla i Favanella. Pepita Tomàs, pedània de Torre del Rico, usa el valencià, per exemple, per queixar-se del tracte que reben de l'Ajuntament de Jumella, que només destina al poblet 10.000 euros anuals, mentre que "les altres pedanies castellanoparlants" en reben el doble, segons les seves xifres. Pepita no s'amaga d'atribuir aquesta discriminació al fet que parlen "en valencià". Ella, afirma, no se sent "murciana". Per això o perquè els solucionessin els problemes de clavegueram i telèfon que patien, l'any 1994 un grup de veïns d'aquesta localitat van demanar la segregació de Jumella i l'annexió al municipi veí valencià del Pinós. L'amenaça va fer efecte i ben aviat les autoritats murcianes van mobilitzar els recursos necessaris per atendre les demandes dels secessionistes. Ester Limorti, professora de català i autora de diversos treballs sobre el Carxe, reconeix que els seus habitants voldrien ser valencians "més per raons pràctiques que per una qüestió de sentiment nacional". La distància de més de 25 quilòmetres entre els municipis murcians de Iecla i Jumella i les pedanies valencianoparlants, i la proximitat d'aquestes al municipi alacantí del Pinós -a l'entorn de 5 quilòmetres- han jugat històricament a favor del manteniment de vincles familiars, culturals, comercials i lingüístics amb el País Valencià. És el que succeeix amb els nens i nenes d'aquesta subcomarca, que en acabar la primària van a l'institut del Pinós i reben classes de valencià. Això passa només a secundària. Durant tota la primària, tant a l'escola rural que hi ha a la Canyada del Trigo com al col·legi de Iecla al qual es desplacen els nens de la pedania del Carxe, no senten ni una paraula en valencià dels seus professors. Manteniment de la llenguaNo obstant, l'absència d'escolarització en la llengua pròpia no ha estat fins ara un obstacle per a la pervivència de la llengua a la comarca del Carxe. Gràcies únicament a la transmissió oral, més d'un segle després de l'arribada de valencians, el 100% dels seus habitants entenen l'idioma i un 85 % el parlen. Dins del percentatge de carxencs que no s'expressen en valencià hi ocupen un lloc destacat les noves generacions, en molts casos fills de matrimonis mixtos entre murcians i valencians, que es relacionen en castellà amb pares i avis valencianoparlants. Tampoc sembla que la llengua d'Ausiàs March interessi gaire a les desenes de neorurals anglesos -molts d'ells jubilats, però també integrants de famílies joves- que contribueixen a revaloritzar el terreny i a mitigar el creixent despoblament de la regió. Stephen Nash, que viu a Raspai amb la dona i els dos fills, expressa les seves reticències cap al valencià i es justifica, en anglès, amb el fet que ja és prou complicat "aprendre una sola llengua", en referència al castellà. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va oferir l'any passat cursos de valencià als ajuntaments murcians, però només Iecla va respondre afirmativament a una iniciativa que, en paraules de la seva regidora de Cultura, encara està "molt verda". L'Estatut de Múrcia no reconeix cap mena de patrimoni lingüístic dins dels límits de la seva autonomia a part del castellà. La Constitució Espanyola, en canvi, especifica en el seu article 3 que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció". Ester Limorti opina que, si no es produeix un canvi social i polític sensible a les característiques culturals dels habitants del Carxe, "la llengua d'aquesta gent, i tot el bagatge cultural que la integra, està condemnat a desaparèixer".
Comentarios
CONXITA MALLA