El Carxe és una petita regió de llengua catalana, en la seva variant valenciana, dins la província i comunitat autònoma de Múrcia. Amb els seus 300 km2 té la dimensió d’una comarca i és poc poblada. És una regió exclusivament agrícola, amb vinya i oliveres, que pateix un fort èxode rural, com totes les regions de secà del sud de la península ibèrica. Tenia uns tres mil habitants fa mig segle, ha passat a menys de mil l’any 2000 i en queden 567 avui dia.
Són uns quants pobles i masies, que pertanyen als extensos municipis murcians de Iecla pels del nord, de Jumella pel centre i de Favanella pel sud. Però aquests nuclis municipals queden lluny, a desenes de quilòmetres, quan tenen a tocar l’aglomeració del Pinós, a les Valls del Vinalopó del País Valencià, on la gent va i es relaciona des de sempre per les compres, per la vida social o perquè tenen família dins la comarca. D’aquests pobles mencionarem el Carxe mateix, també anomenat el Raspai, la Raixa, l’Alberquilla, la Torre del Rico, la Canyada del Trigo, la Canyada d’Alenya o les Cases dels Frares. És una zona de muntanyes mitjanes i de valls, amb al nord la Serra del Carxe, que culmina a 1371 metres, i al sud les Serres de Quives i de la Pila, totes tres parcs regionals.
Com que el regne de Múrcia fou conquerit el 1266 per el rei Jaume I i repoblat per ell amb gent provinent dels seus regnes, doncs catalans, aragonesos i valencians, se podria pensar que el Carxe és una supervivència d’aquests pobladors. No és el cas. Se sap que Jaume I el Conqueridor va firmar desprès la Sentència arbitral de Torrellas, segons la qual deixava Múrcia al rei de Castella i, en compensació, recuperava els territoris d’Elx, Oriola, Guardamar, Alacant i les Valls del Vinalopó. És encara avui dia el límit entre les comunitat autònomes de Múrcia i del País Valencià. Però pocs segles desprès d’aquests episodis l’ús del valencià se va perdre a les terres de Múrcia.
L’expulsió dels moriscos al segle XVII va tenir conseqüències nefastes al sud del País Valencià com a Múrcia, despoblant comarques senceres. Va ser el cas al Carxe. La repoblació se va fer al segle XIX per a fomentar l’agricultura, amb la instal·lació de valencians, que hi van traslladar la seva llengua i el seu saber fer, especialment el conreu de la vinya i l’elaboració del bon vi. Encara avui dia el Carxe és un apèndix lingüístic i econòmic del País Valencià. Des dels anys 2000 la situació lingüística del Carxe és ben coneguda amb els treballs i publicacions de Braulí Montoya Abat, professor de la universitat d’Alacant i membre de l’IEC, sobre la transmissió i la variació lingüística al País Valencià i al Carxe, i amb les publicacions de la seva deixebla Ester Limorti Payà.
Fa uns anys, al diari de la Universitat Catalana d’Estiu, acabava així una petita columna sobre el Carxe: “A l’UCE mateixa, fa uns dos anys, quan es va presentar el mapa mural escolar dels Països Catalans, algunes persones es burlaven d’aquest afany a mencionar el Carxe, que qualificaven d’anecdòtic i negligible. Discrepo. Sóc de l’opinió que no hi ha mai grans guanys i pèrdues petites, sinó només guanys i pèrdues. També a l’UCE, fa més anys, vaig tenir la sort de conèixer un grup de joves del Carxe, animats, convençuts del que eren i emprenedors. Venien a fer conèixer el seu petit país, a demanar solidaritat i a carregar piles, com molts de nosaltres. No perdem el nord i guardem el Carxe”.
Joan Becat
