21 mar. 2016

Barbarroja

Barbarroja,pedania valencianoparlant d'Oriola

15 ene. 2016

més vidiets del carxe


27 sept. 2008

L'altra Franja de Ponent

per Rafael Poveda

Esther Limorti, Artur Quintana, El Carxe- Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, col·lecció "Ensayo e Investigación", edita Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant 1998, 320pàg.
Aquest llibre presenta un subtítol tan novetós com literatura valenciana de Múrcia. I diem novetós perquè fins ara les referències a la nostra llengua i la nostra cultura en les terres de l’administració murciana eren molt minses i es reduïen a les entrades de l’Enciclopèdia Catalana o vagues noticies de Sanchís Guarner i un poc més en Antoni Ródenas. És comprensible si tenim en compte que la comarca del Carxe és un territori que fou repoblat després de l’expulsió dels moriscos per valencians que dugueren la llengua de nou. Aquesta comarca fronterera entre el País Valencià i Múrcia es concreta en els poblets que voltegen la imponent muntanya del Carxe amb més de mil metres. El poblets o llogarets que la composen són en total 22 L’Alberquilla, Balonga, El Canalís de Crespo, El Cantón, La Canyada de la Alenya, Els Càpitos, El Carrascalejo, Les Cases del Conill, Les Cases dels Frares, El Collado dels Gabriels, Les Coves de Penya-roja, Els Escandells, Esperit Sant, Ombria de la Sarsa, Quitapellejos, La Raixa, La Sarsa, La Tosquilla, Xamaleta, i els més importants El Carxe, Canyada del Trigo i Torre del Rico. Cap d’ells és ajuntament i són pedanies que pertanyen administrativament dels Ajuntaments de Jumilla, Yecla ó Abanilla amb un total de mil habitants escasos.
Els autors ha basat el seu treball en la recerca de la literatura oral de moltísimes veïns que viuen normalment en aquesta comarca. Els informants són majoritàriament persones de avançada edat que encara conserven en la memòria les rondalles, els dits, les cançons i fins i tots la música. Limorti i Quintana han transcrit amb criteris filològics les centenars de hores de gravació que van efectuar al llarg de tres anys a uns 200 informants. En elles podem trobar narrativa diversa: Antirrondalles, contes meravellosos, contes no meravellosos, contes animalístics, bertranades, apòlegs, contes encadenats, llegendes, facècies, acudits, història oral i etnotextos. També trobem alguns textos de teatre referits als anomenats jocs de pallissa, que eren breus comèdies que es representaven de manera improvisada en les cases de camp per les festes o a l’acabament de les jornades de treball sobretot en la sega i en la verema. Tot seguit una de les parts més sucoses del llibre és el cançoner. En ell, i amb més de cent pàgines, podem llegir les cançons més tradicionals acompanyades de la partitura musical. Estan dividides en cançons de Nadal, de Pasqua, de festa, d’infants, de jocs, cançons eliminatòries, de pobles i geogràfiques, de xafardeig i burla, de menjar i beure, escatològiques i picants, de festeig i casori, també trobem un bon recull de oracions, encantalls, mimologies, tornaveus, embarbussaments i endevinalles.
Es complementa el llibre amb més de quatre-cents refranys i altres tantes frases fetes d’allò més sucoses.
Aquest treball, si més no, ve a demostrar de manera contundent la riquesa i vivacitat que encara manté el català a terres de Múrcia. La franja de ponent del sud, de la mateixa manera que la del nord, és un territori cultural i lingüístic al que no podem renunciar. Ara mateix i encara que la constitució espanyola així ho contempla, els drets lingüístics d’aquestes persones no estan reconeguts. De fet la Comunitat autònoma de Múrcia en el seu estatut es declara monolingue i no reconeix la dualitat lingüística dels seus habitants. És per això que la lectura d’aquest llibre, a banda de les seues riquísimes aportacions, ens ha produït un encoratjament que amb tota seguretat ens conduirà a una reflexió profunda de la nostra consciència nacional.

21 sept. 2008

El Carxe a punt2

Article de Pere Mayans sobre el carxe

Article pensat per fer conèixer la comarca del Carxe a la resta dels Països Catalans Contràriament a allò que es pensa popularment, la darrera expansió de la llengua catalana no és la ciutat de l’Alguer, sinó que ho és la comarca del Carxe, un territori que forma part actualment de Múrcia, una de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol. El Carxe és una subcomarca, d’uns 300 km2 (compareu-los amb els 224 km2 del terme municipal de l’Alguer), estretament vinculada econòmicament, social, cultural i, òbviament, lingüística a la comarca valenciana de les Valls del Vinalopó. La població del Pinós de Monòver, dins del País Valencià, és l’autèntica capital de la vintena de pobles i llogarets, sense municipi propi, que formen el Carxe. Els nuclis de població més importants són el Carxe o Raspai –pedania1 que depèn del municipi de Iecla–, la Canyada del Trigo, la Torre del Rico, l’Alberquilla, la Raixa i la Sarsa -pedanies de Jumella, població famosa pels seus excel·lents vins–, i, finalment, la Canyada de l'Alenya o els Martines, el Collado dels Gabriels i l’Ombria de la Sarsa –pedanies de l’ajuntament, també murcià, de Favanella.

Aquesta “darrera conquesta territorial portada a terme per gent de llengua catalana, una conquesta d’aladre2, no d’espasa”, com bé destacava en els anys 70 Antoni Ròdenas, una de les persones que va (re)descobrir aquestes terres a la resta dels Països Catalans, és relativament recent. Els últims estudis ens porten a creure que el Carxe va ser repoblat al tombant dels segles xix i xx, quan la fil·loxera obligà els llauradors valencians a buscar nous terrenys per al cultiu de la vinya. Aquesta gent provenia, en la seva majoria, del Pinós, de Monòver (poblacions de la comarca de les Valls del Vinalopó) i de Novelda (comarca del Vinalopó Mitjà), la qual cosa es pot veure encara en el parlar dels habitants del Carxe, que, bàsicament i com ells mateixos reconeixen, és igual al de Monòver amb algunes característiques del de Novelda. En definitiva, a la zona es parla valencià meridional, amb alguns trets que reflecteixen el gran contacte amb el castellà. Històricament, el Carxe havia estat una terra de ningú, una terra de frontera durant segles, amb una densitat molt baixa de població castellana després de l'expulsió dels moriscos3 en el segle xvii. Per tant, la poca població castellanoparlant es va assimilar ràpidament, ja que la vida econòmica, social i les relacions humanes eren molt més intenses amb el País Valencià que no pas amb els pobles murcians (per exemple, la Canyada del Trigo és a 8 quilòmetres del Pinós, mentre que Jumella és a 38 km; o Raspai és a 5 km del Pinós, mentre que Iecla és a més de 20 km).

En l'actualitat, la darrera conquesta dels catalanoparlants viu una situació de lent decaïment, com totes les zones agrícoles de secà. Dels 3.000 habitants que aproximadament hi havia els anys 50 del segle xx, a hores d’ara n’hi queden poc més de 500 (529 empadronats el 2003). A la comarca només hi ha tres escoles, amb poquíssims alumnes, en les quals no s'ha ensenyat ni s'ensenya ni una paraula de valencià. Fins i tot, és interessant de destacar que si els nois de la comarca van a estudiar al Pinós poden demanar l’exempció de l’assignatura de valencià, ja que són murcians. L'Església ha estat i és totalment castellana i castellanitzadora. És més, les autoritats murcianes mai no s'han preocupat per aquestes terres: una demostració ben palesa la tenim en el fet que a la Torre del Rico no es va acabar el clavegueram i la instal·lació telefònica fins a l'any 1994, quan un grup de veïns encapçalats per la pedània van demanar segregar-se de Jumella i agregar-se al Pinós si l’ajuntament no els solucionava els problemes que patien. En els anys darrers, però, hi hagut un cert intent de reviscolament de la identitat valenciana d’aquestes terres. És especialment destacable la feina que féu l’entitat El Bull, associació cívica per a la normalització del valencià de Monòver, que ha organitzat jornades de divulgació de la realitat del Carxe. A més, el Carxe ha esdevingut, en els darrers anys, un dels punts de partida del Correllengua, que, des de diversos punts del país (des de Perpinyà fins a Guardamar, passant per Fraga i Menorca), reivindica la unitat de la llengua catalana i la difusió social de l’ús de la llengua. Com a dada curiosa, recentment (el 2005) l'Acadèmia Valenciana de la llengua ha ofert classes de llengua als municipis on s'engloben aquests nuclis de població catalanoparlants. Els resultats, segons la regidora de cultura de Iecla, únic municipi que acceptà la iniciativa, encara estan “molt verds”.

Pere Mayans

1 Entitat local menor, sense municipi propi.

2 Paraula del català occidental, geosinònim de la paraula del català oriental arada (en alguerès arado).

3 En parlar del moriscos, ens referim a la població de llengua àrab i de religió musulmana que quedaren en territori cristià després de les conquestes de l’edat mitjana i que no foren expulsats definitivament fins al segle xvii.

El Carxe a la Viquipèdia

Localització del Carxe a la Regió de Múrcia
El Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla català de forma continuada des del segle XIX. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té uns 300 km2 de superfície i 529 habitants empadronats (2003).

Gràcies a les recerques sociolingüístiques dutes a terme per Manuel Sanchis i Guarner, des de els anys 50 del segle XX es coneix la seua existència com a zona de parla valenciana. Malgrat que el català no té reconeixement oficial a la Regió de Múrcia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de valencià a Iecla, a petició del propi Ajuntament.

Nuclis de població
Els nuclis de població catalanoparlant que conformen el Carxe es troben dins de tres termes municipals:

Terme municipal de Iecla
el Carrascalejo
els Pinillos
Quitapellejos
el Raspai, també conegut localment com el Carxe.

Terme municipal de Jumella
l'Alberquilla
el Canalís de Crespo
la Canyada del Trigo
els Càpitos
les Cases del Conill
les Coves de Penya-roja
els Escandells
l'Esperit Sant
la Raixa
la Sarsa
la Torre del Rico
la Tosquilla
Xamaleta

Terme municipal de Favanella
la Canyada de l'Alenya
les Cases dels Frares
el Collado dels Gabriels
l'Ombria de la Sarsa

Història

Mapa de la zona del Carxe, segons estudis de Manuel Sanchis i Guarner
Després de l'expulsió morisca al segle XVII gran part dels extensos termes de Iecla, Jumella i també de Favanella havien restat gairebé despoblats. Aquestes terres foren dedicades a pastures i en la dècada del 1878 al 1887 foren donades en emfiteusi per a llur explotació agrícola. Es produí aleshores una forta emigració, potser iniciada ja uns anys abans amb menor intensitat, de llauradors procedents de les Valls del Vinalopó, que hi portaren llur llengua.

Aquests pobladors s'establiren a les planades que formen les capçaleres de les rambles de Favanella i de la Raixa, i en alguns casos —Carrascalejo, els Pinillos— també més al nord, fins a tocar gairebé de Iecla, i sempre a les envistes de la serra del Carxe, d'on ha pres nom la comarca. Hi fundaren una vintena de viles i llogarets que mai, però, no han tingut independència administrativa i han romàs sempre com a pedanies de Iecla —pedania del Carxe—, de Jumella —pedanies de l'Arbequilla, la Raixa, la Torre del Rico, la Canyada del Trigo i la Sarsa— i de Favanella —pedania del Collado dels Gabriels, la Canyada de l'Alenya i de l'Ombria de la Sarsa.


Demografia
La població de la comarca del Carxe, que el 1950 era de devers 3.000 habitants, no arriba actualment al miler, a causa de la forta emigració provocada, sobretot, per la crisi de l'agricultura. En algunes pedanies, especialment a les de poblament disseminat, ja no hi viu quasi ningú permanentment. La majoria dels habitants, tot i que segueix empadronat, resideix ara a les viles grans properes -a les murcianes de Jumella i Iecla, o a la valenciana del Pinós- i només s'hi desplaça per als treballs agrícoles.

La llengua valenciana resisteix a Múrcia

per Eugeni Casanova

L’anciana respon amb determinació al qüestionari: «forment, teralinya, tomello, terrat...» Som en el municipi d’Abanilla, a Múrcia, tot i que l’aldea es diu la Canyada de l’Alenya (La Cañada de la Leña, segons la versió oficial). Un matrimoni de filòlegs, Vicent Beltran i Ester Limorti, elaboren estudis lingüístics i toponímics en cadascun dels nuclis de la zona del Carxe. Els vocables determinen amb precisió d’on van arribar els pobladors: en el sud del territori parlen com a Novelda, i en el centre i el nord, com a Monòver, poblacions de la veïna comarca valenciana del Vinalopó Mitjà. És la primera volta que es fan recerques detallades en la que constituïx una de les grans curiositats de la llengua catalana, de la qual existix un sol llibre sobre tradició oral: El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia (1998), escrit per la mateixa Ester Limorti i per Artur Quintana.

La informant és Encarna Beltrà Cantó, de 92 anys, i la seua memòria familiar constata el que diuen els filòlegs. La seua mare, que va nàixer el 1885, era besneta dels que fundaren el poble. Essent ella «fadrina», diu, els néts dels pioners, que llavors tenien 80 anys, explicaven encara històries de quan els seus avis arribaren de Novelda. El primer fou lo tio Ramon Cantó, que s’establí ací amb els seus set fills. Llavors no hi havia poble, sols alguna casa, com la que en deien La Venta, i alguna cova habitada. Durant dècades, quasi totes les famílies foren Cantó i Martínez, i encara hui es així en bona mesura. Limorti explica que la comarca es poblà de valencians al llarg del segle XIX, tot i que potser els primers van arribar ja en el XVIII. La zona –un secà de molt poca productivitat– estava gairebé deshabitada des de l’expulsió de moriscos, que a Múrcia fou el 1614 i a València el 1609. El Carxe no és, doncs, una relíquia dels pobladors que s’establiren a Múrcia després de la conquesta de Jaume I, que segons el cronista Ramon Muntaner enraonaven «lo bell catalanesc del món», sinó producte de colonitzacions agràries recents.

Manuel Sanchis Guarner féu conèixer el 1956 l’existència d’aquests catalanoparlants com si es tractara d’una tribu perduda. Artur Quintana assegura que eixa fou la gran troballa del mestre valencià al llarg dels seus anys d’estudi, «i ho fou perquè esta és l’única expansió territorial del català en l’edat moderna». Sanchis escriví el 1973 que «la primera notícia sobre el Carxe l’obtinguí del senyor Antonio Gacías, intel·ligent afeccionat mallorquí a la lingüística que vivia a Múrcia», el qual el 1949 escriví a Francesc de Borja Moll per a comunicar-li que en el terme de Jumella hi havia gent que enraonava català.

Sanchis, que treballava llavors a Mallorca amb Moll, es posà en contacte amb Gacías i a partir de les seues informacions publicà en la seua Gramàtica valenciana del 1950 la primera referència al Carxe. Però el filòleg no visità la zona fins al 1970! Després, Joan Coromines recollí materials el 1963 a Raspai, però no els publicà.

Limorti i Beltran fan la seua visita següent a un matrimoni de la Canyada del Trigo, Antonieta Escandell i Nicandro Rico, que en contrast amb Encarna Beltrà, diuen blat, teranyina, timó i teular. També en la memòria de les seues famílies s’ha conservat d’on arribaren els pioners de l’indret: Monòver. Un d’ells fou el rebesavi d’Antonieta, la qual té notícia també de la persona que fundà l’aldea propera dels Escandells: lo tio Pep Escandell. Molts dels noms dels nuclis del Carxe tenen a veure amb els fundadors: els Gabriels, els Gàpits...

La llengua del matrimoni, com la d’Encarna Beltrà, no està contaminada, sinó que és un valencià meridional impecable, amb una dicció esplèndida i pocs barbarismes. Vicent Beltran explica que mostra les característiques típiques de les zones perifèriques, amb alguna influència de la llengua veïna, però també amb expressions ben genuïnes.

Antonieta i Nicandro es definixen com a valencians sense ambigüitats i diuen que els agradaria pertànyer al Pinós, el poble contigu, situat a huit quilòmetres. La Canyada del Rico és dins el terme de Jumella, però asseguren que la seua cultura no té res a veure amb la d’eixa població, «no sols per la llengua; també els costums i la manera de ser són molt diferents», afirmen. «Quan anem a Jumella ens diuen ‘los xes’ o ‘los xesos’, i no els fa molta gràcia que parlem valencià.»

Nicandro explica que la llengua es manté amb molta vitalitat. «En el poble, els únics que parlen castellà són dos equatorians –explica–, tot i que ara han començat a venir molts anglesos, que paguen barbaritats per cases en ruïnes.» Però el Carxe es va quedant sense parlants no perquè els veïns abandonen la llengua, sinó perquè se’n van. En la Canyada del Trigo hi havia 300 persones tres dècades enrere, i ara són una trentena, i totes les aldees han viscut una situació anàloga.

Beltran i Limorti establixen els límits de la llengua en territori murcià:

«En tots els masos es parlava valencià, però amb la despoblació dels darrers anys la llengua ha quedat circumscrita als nuclis de població, perquè els que compren les cases aïllades són de fora.» Les seues entrevistes han revelat que uns decennis enrere el valencià arribava fins a les Cases del Port, en la carretera de Jumella a Múrcia, però ara els límits es troben en les aldees esmentades, a més de deu quilòmetres d’aquell punt i, pel sud, a la Sarça, on la població ja és mixta.

Sanchis Guarner establí que l’àrea catalanoparlant a Múrcia abasta uns 300 quilòmetres quadrats, i Artur Quintana els estirà un xic en constatar la llengua que s’enraonava en els masos de les estribacions de les serres del Carxe i la Pila, que tanquen la comarca pel nord i pel sud. Molts d’eixos masos tenen ressonàncies castellanes: Quitapellejos, Pelavivos, Carrascalejo... (hui deshabitats tots tres). Però tres de cada quatre topònims de la comarca són valencians, segons Beltran.

Acabem el recorregut a Raspai, la major de les aldees –que els seus habitants anomenen el Carxe–, situada en el tercer terme municipal de la zona, el de Iecla. Ací els informants expliquen que l’origen del nucli es deu a dos famílies: Rico i Pérez. Asseguren que en el poble s’enraona «alacantí, no valencià».

–I per què?

–Perquè aquí diem «treballà» o «papé», i a València ho pronuncien amb erre final; nosaltres diem venir i tenir, i ells vindre i tindre; nosaltres, aquí, i ells, ací; abans, i ells, antes; i panís, i ells, dacsa... Aquí parlem com en el Pinós i Monòver.

–I vostès què són?, els demana Vicent.

–No sem res, ni una cosa ni l’altra.

*Eugeni Casanova és autor del llibre Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l’agonia del català (Ed. Pagès, 2003)

(La Vanguardia 19 novembre 2006; traducció d'infoReflex)

El Carxe,la zona valenciana de Múrcia

L’il·lustre filòleg, historiador i escriptor Manuel Sanchis i Guarner, nat a València el 1911 i traspassat a la mateixa ciutat el 1987, afirmava que el valencià i el català són la mateixa llengua, si bé aquesta ofereix, al territori de l’antic Regne de València, algunes petites variacions, mancades, però, de significativa importància. I així ho exposà en el seu llibre La llengua dels valencians, publicat l’any 1933, argumentant que ningú, en el passat, no havia mai discutit la unitat de la llengua al País Valencià.

Sanchis i Guarner, que participà en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana, fou represaliat durant el franquisme i, del 1939 al 1943, complí condemna en un penal de Madrid. Posteriorment, desterrat a Mallorca fins al 1959, col·laborà amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear, i, tot seguit, un cop retornat a la seva ciutat natal, on fou nomenat professor no numerari de la Universitat de València, ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest fet motivà que, per la seva defensa de la unitat de la llengua, fos expulsat de la societat cultural valenciana Lo Rat Penat, societat que se’n mostrà «rabiosament» contrària al llarg del règim dictatorial del general Franco. L’any 1974 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I el 1978 patí, per part de sectors de la ultradreta, un atemptat amb bomba.

I fou, precisament, Manuel Sanchis i Guarner, ara fa just mig segle, qui confeccionà i divulgà el mapa d’una zona, situada a les terres de Múrcia, on, des del segle XVIII, es parla català (o valencià, que és el mateix), anomenada el Carxe, l’existència de la qual es conegué l’any 1919, per primera vegada, gràcies a les investigacions sociolingüístiques dutes a terme per Pere Barnils, que la inclogué, com a «territori de llengua catalana», en la seva obra Dialectes catalans. Aquesta zona, que comprèn els municipis de Iecla, Jumella i Favanella, deu el seu nom a l’altíssima serra del Carxe, que la presideix. Des de l’any passat, per cert, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de català a Iecla, a petició del seu Ajuntament i atenent el prec d’alguns carxencs, malgrat que aquest idioma no té reconeixement oficial a la Comunitat Autònoma de Múrcia.

Tot té una explicació. I l’explicació del perquè de la presència del català al territori murcià rau en el fet que els extensos termes municipals de Iecla, Jumella i Favanella, després d’haver quedat sense ningú, com a conseqüència de l’expulsió morisca efectuada al segle XVII, a partir del 1875 reberen una forta emigració de pagesos procedents de les Valls de Vinapoló (Alacant), atrets per les seves fèrtils terres de conreu, que hi portaren la seva llengua i hi fundaren una vintena de poblets, cap dels quals, però, mai no ha pogut arribar a gaudir d’independència administrativa. Segons les darreres dades estadístiques, la comarca del Carxe, que als anys 50 del segle passat tenia uns 3.000 habitants, actualment, a causa de la crisi de l’agricultura, tan sols en té un miler escàs. Amb tot, convé ressaltar que els carxencs emigrats de la seva terra (resideixen en els pobles grans veïns, on troben feines millors) continuen estant-hi empadronats. Així, en aquest moments, per exemple, al poblet de la Canyada del Trigo (Jumella), hi viuen, de manera permanent, 167 persones; al de la Canyada de la Llenya (Favanella), 143; al de Raspai (Iecla), 134; al de la Torre del Rico (Jumella), 58, i al del Carxe (Jumella), 27.

Ara fa sis anys, l’Institut de Cultura Joan Gil-Albert, d’Alacant, publicà un interessant llibre, escrit pels filòlegs Esther Limorti i Artur Quintana, titulat El Carxe i subtitulat «Recull de literatura popular valenciana de Múrcia», que amplia considerablement el poc que se sabia sobre la zona catalana radicada en terres murcianes i que es reduïa, segons ells, «a les entrades de l’Enciclopèdia Catalana o a vagues notícies de Sanchis Guarner». Limorti i Quintana basaren el seu treball, que durà tres anys, en la recerca de la literatura oral de moltíssims veïns residents a la comarca –uns 200–, persones, generalment, d’edat avançada, que conservaven (i encara continuen conservant) a la memòria les velles rondalles, dites, cançons carxenques, etcètera. I així, en el citat llibre, hi ha alguns textos de teatre referits als anomenats «jocs de pallissa», que eren comèdies breus que es representaven de manera improvisada a les cases de pagès per les festes o bé quan s’acabaven les jornades de treball, com les de la sega i de la verema. I també hi ha un bon grapat de pàgines que contenen refranys i frases fetes, així com les lletres de les cançons més tradicionals del Carxe, acompanyades de les seves respectives particel·les musicals: cançons de Nadal, de Pasqua, de festa, d’infants, de jocs, de festeig i casori...

«Aquest treball, si més no –ha comentat Rafael Poveda, l’escriptor alacantí de Monòver, en un article titulat “L’altra Franja de Ponent”–, ve a demostrar de manera contundent la riquesa i vivacitat que encara manté el català a terres de Múrcia. La franja de ponent del sud, de la mateixa manera que la del nord, és un territori cultural i lingüístic al qual no podem renunciar. Ara mateix i encara que la Constitució espanyola així ho recull, els drets lingüístics d’aquestes persones no estan reconeguts. De fet, la Comunitat Autònoma de Múrcia es declara, en el seu estatut, monolingüe i no reconeix la dualitat lingüística dels seus habitants». I Poveda, que és un gran defensor de la unitat de la llengua, conclou la seva «ressenya del Carxe», amb aquestes paraules: «És per això que la lectura d’aquest llibre, a banda de les seues riquíssimes aportacions, ens ha produït un encoratjament que, amb tota seguretat, ens conduirà a una reflexió profunda de la nostra consciència nacional».

De les zones més petites de l’Estat espanyol i de l’estranger on es parla català, com l’Alguer (a l’illa italiana de Sardenya), la Franja de Ponent (a l’Aragó) o el Carxe (a Múrcia), aquesta última és la menys coneguda –per no dir que, pràcticament, és una desconeguda total–, cosa que els carxencs lamenten moltíssim. I jo també. Entre d’altres raons importants, perquè una vegada, en passar per la seva terra, vaig aturar-me en una farmàcia de Iecla, on hi havia un parell de senyores, esperant ser ateses, que conversaven entre elles en un català que tenia la virtut de meravellar-me. En un català –o en un valencià, que és, insisteixo, la mateixa llengua– que era (ho vaig endevinar de seguida, abans que m’ho diguessin) el català del Carxe...

Article sobre el Carxe



Article del diari Avui sobre el Carxe

El valencià es parla en mitja dotzena de pedanies dels municipis de Jumella, Iecla i Favanella Des de Múrcia en valencià . La majoria dels habitants de la comarca murciana del Carxe, fronterera amb el País València, parlen en valencià.Més d'un segle després de l'arribada de valencians, la transmissió oral ha assegurat la pervivència de la llengua· Les noves generacions utilitzen sobretot el castellà.Valencians de Múrcia. Potser és aquesta la millor manera de definir com se senten el miler d'habitants del Carxe, el territori valencianoparlant de Múrcia fronterer amb la comarca alacantina de les Valls del Vinalopó. D'aquí, sobretot de les poblacions de Monòver i el Pinós, van sortir els primers pobladors a finals del segle XVIII, quan la fil·loxera els va empènyer a la recerca de noves terres on conrear la vinya. Els nous habitants del Carxe, que pren el nom de la muntanya de 1.317 metres que presideix la zona, es van endur amb ells la seva llengua, i els seus descendents encara la parlen, repartits en mitja dotzena de pedanies (Torre del Rico, el Carxe o Raspai, la Canyada del Trigo, l'Ombria de la Sarsa, els Gabriels, i la Canyada d'Alenya), dins dels municipis murcians de Jumella, Iecla i Favanella. Pepita Tomàs, pedània de Torre del Rico, usa el valencià, per exemple, per queixar-se del tracte que reben de l'Ajuntament de Jumella, que només destina al poblet 10.000 euros anuals, mentre que "les altres pedanies castellanoparlants" en reben el doble, segons les seves xifres. Pepita no s'amaga d'atribuir aquesta discriminació al fet que parlen "en valencià". Ella, afirma, no se sent "murciana". Per això o perquè els solucionessin els problemes de clavegueram i telèfon que patien, l'any 1994 un grup de veïns d'aquesta localitat van demanar la segregació de Jumella i l'annexió al municipi veí valencià del Pinós. L'amenaça va fer efecte i ben aviat les autoritats murcianes van mobilitzar els recursos necessaris per atendre les demandes dels secessionistes. Ester Limorti, professora de català i autora de diversos treballs sobre el Carxe, reconeix que els seus habitants voldrien ser valencians "més per raons pràctiques que per una qüestió de sentiment nacional". La distància de més de 25 quilòmetres entre els municipis murcians de Iecla i Jumella i les pedanies valencianoparlants, i la proximitat d'aquestes al municipi alacantí del Pinós -a l'entorn de 5 quilòmetres- han jugat històricament a favor del manteniment de vincles familiars, culturals, comercials i lingüístics amb el País Valencià. És el que succeeix amb els nens i nenes d'aquesta subcomarca, que en acabar la primària van a l'institut del Pinós i reben classes de valencià. Això passa només a secundària. Durant tota la primària, tant a l'escola rural que hi ha a la Canyada del Trigo com al col·legi de Iecla al qual es desplacen els nens de la pedania del Carxe, no senten ni una paraula en valencià dels seus professors. Manteniment de la llenguaNo obstant, l'absència d'escolarització en la llengua pròpia no ha estat fins ara un obstacle per a la pervivència de la llengua a la comarca del Carxe. Gràcies únicament a la transmissió oral, més d'un segle després de l'arribada de valencians, el 100% dels seus habitants entenen l'idioma i un 85 % el parlen. Dins del percentatge de carxencs que no s'expressen en valencià hi ocupen un lloc destacat les noves generacions, en molts casos fills de matrimonis mixtos entre murcians i valencians, que es relacionen en castellà amb pares i avis valencianoparlants. Tampoc sembla que la llengua d'Ausiàs March interessi gaire a les desenes de neorurals anglesos -molts d'ells jubilats, però també integrants de famílies joves- que contribueixen a revaloritzar el terreny i a mitigar el creixent despoblament de la regió. Stephen Nash, que viu a Raspai amb la dona i els dos fills, expressa les seves reticències cap al valencià i es justifica, en anglès, amb el fet que ja és prou complicat "aprendre una sola llengua", en referència al castellà. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va oferir l'any passat cursos de valencià als ajuntaments murcians, però només Iecla va respondre afirmativament a una iniciativa que, en paraules de la seva regidora de Cultura, encara està "molt verda". L'Estatut de Múrcia no reconeix cap mena de patrimoni lingüístic dins dels límits de la seva autonomia a part del castellà. La Constitució Espanyola, en canvi, especifica en el seu article 3 que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció". Ester Limorti opina que, si no es produeix un canvi social i polític sensible a les característiques culturals dels habitants del Carxe, "la llengua d'aquesta gent, i tot el bagatge cultural que la integra, està condemnat a desaparèixer".